Salaris
Evolució de salaris (mitjà vs. més freqüent)
Els salaris a Espanya han experimentat un creixement nominal moderat del 2017 al 2025, insuficient per compensar l’alça del cost de vida recent.
Segons l’Enquesta d’Estructura Salarial, el salari brut mitjà anual va passar al voltant de 23.000 € el 2017 a 26.950 € el 2022 (un +17% en cinc anys). Per al 2024, estimacions situen el salari mitjà prop de 31.700 € (per 14 pagues, 2.270 €/mes), encara que aquesta xifra de Dades macro pot incloure pagues prorratejades.
En tot cas, el salari mitjà va assolir màxims històrics el 2022, després de nou anys consecutius d’increments. No obstant això, la distribució salarial és molt desigual: a Espanya el salari mitjà és notablement superior al mitjà i al modal. El salari més freqüent (modal) el 2017 se situava al voltant de 16.000-17.000 € bruts anuals. Entre el 2018 i el 2021, curiosament, aquest salari modal va pujar per sobre de 18.000 €. Però el 2022, a causa del gran augment de l’SMI, el salari modal va caure a 14.586 € (molts treballadors abans per sota del SMI van passar just al voltant de 14.000 €, concentrant la moda).
Això significa que el sou més habitual a Espanya (el que cobra el nombre més gran de gent) està al voltant de 1.000 € nets al mes, i ha disminuït respecte al 2017 en termes reals. De fet, l’INE assenyala que el 2022 un 20,5% d’assalariats cobraven entre 14.000 i 19.000 € a l’any, i que dos de cada tres treballadors guanyen menys de 2.000 € nets mensuals.
En resum, els salaris mitjans han pujat lleugerament en línia amb la inflació pre-2021, però la majoria dels treballadors no han vist grans millores en el seu poder adquisitiu. La pujada acumulada del SMI (Salari Mínim Interprofessional) de 707 € mensuals el 2017 a 1.080 € el 2023 (+52%) sí que va elevar els sous més baixos, reduint la bretxa de gènere (el SMI va beneficiar sobretot els joves i les dones) i va contribuir que la bretxa salarial de gènere baixés al 9% el 2022.
Tanmateix, aquesta pujada del SMI no es reflecteix en una alça equivalent del salari mitjà, ja que Espanya té molts salaris baixos concentrats prop del mínim.
En definitiva, el 2025 el treballador mitjà guanya una mica més en euros que el 2017, però aquest augment ha estat absorbit per la inflació recent (sobretot la de 2021-2023), de manera que la capacitat adquisitiva salarial és similar o menor. Mal balanç, amb el fet addicional que els salaris inferiors a 20.000 euros bruts anuals, al llarg de la vida activa (en termes actualitzats avui dia), donen un saldo negatiu en relació amb les prestacions rebudes al llarg de la seva vida; en altres paraules, la resta dels ciutadans subvencionen aquest tipus de feina.
Salaris sector públic vs. privat
La diferència salarial entre l’administració pública i el sector privat continua sent significativa a favor del sector públic, tot i que lleugerament s’ha reduït després de la pandèmia. Segons l’EPA, el 2022 un assalariat públic va cobrar de mitjana 2.835 € bruts/mes (12 pagues), enfront de 1.957 €/mes al sector privat, és a dir, uns 878 € més al mes de mitjana pública. Aquesta bretxa (el salari privat és 69% del públic) era una mica més gran el 2017 (llavors 67%).
El 2017, el sou mitjà públic rondava 2.500 €/mes i el privat 1.700 €/mes, diferència de 47%.
El 2020 la bretxa va assolir el seu màxim (salari privat només era del 63% del públic), però amb les pujades recents en convenis privats i la moderació de sous públics, la distància ha tornat a 69%. Espanya destaca a la UE per aquesta bretxa (a la UE de mitjana els salaris en sectors estan empatats). L’explicació és a l’estructura: al sector públic gairebé no hi ha salaris mínims (auxiliars administratius cobren més que el SMI) i hi ha més proporció d’empleats qualificats, mentre al sector privat abunden llocs de treball precaris (hostaleria, comerç) amb sous baixos.
l’empleat públic mitjà continua guanyant al voltant d’un 30% més que el privat.
Conclusió: encara que els dos sectors van veure pujades salarials des del 2017, l’empleat públic mitjà continua guanyant al voltant d’un 30% més que el privat (el 2017 era prop del 40% més). És una anomalia més no corregida de l’estructura econòmica espanyola.
Convergència de renda amb la UE
Un objectiu històric és acostar el nivell de renda d’Espanya al de països avançats de la UE. El 2017, el PIB per càpita espanyol en paritat de poder de compra rondava el 90-92% de la mitjana de la UE. Malauradament, aquesta convergència no s’ha aconseguit millorar; fins i tot s’ha perdut terreny a causa del dur impacte econòmic del 2020.
Segons Eurostat, el 2023 el PIB per càpita d’Espanya es va situar al 88% de la mitjana de la UE (és a dir, un 12% per sota). Espanya se situa al lloc 16è de 27 en riquesa per habitant, per darrere d’Itàlia lleugerament. El 2007, Espanya va arribar a estar al 98% de la mitjana UE, però després de la doble crisi (financera 2008 i COVID 2020) es va distanciar. Tot i créixer vigorosament el 2021-2022 (Espanya va liderar creixement post-COVID), no ha recuperat plenament el nivell relatiu.
El pregonat millor PIB del govern, no es tradueix en millors ingressos per a la majoria.
En renda mitjana, països com Txèquia o Lituània s’han acostat o superat a Espanya. Cal esmentar que l’atur estructural llasta el PIB per càpita: seguim amb 12-13% de desocupació general (molt superior al 6% UE). En conclusió, el 2025 Espanya no viu substancialment més a prop de l’estàndard de vida europeu que el 2017; seguim endarrerits en convergència real. No obstant això, indicadors alternatius (IDH, consum per càpita) ens situen una mica millor que el PIB per càpita pur. El pregonat millor PIB del govern, no es tradueix en millors ingressos per a la majoria.
Cost de la vida (habitatge, energia, aliments)
Aquí és on els espanyols perceben un empitjorament clar respecte al 2017. Com detallem a Habitatge, el cost de l’habitatge –sigui lloguer o compra– s’ha disparat, consumint més part de la renda familiar. Però, a més, des del 2021 Espanya va patir una onada inflacionària en energia i aliments sense precedents en dècades. La inflació anual mitjana el 2022 va ser 8,4%, la més alta des del 1986.
Els preus de l’electricitat en concret van quadruplicar nivells: el mercat majorista elèctric va fer una mitjana de 210 €/MWh el 2022, davant de 50 €/MWh el 2017 (encara que el 2023 va baixar a <60 €/MWh gràcies al límit al gas) i això es va traduir en rebuts de la llum molt elevats per a llars i empreses a mitjan 2021-2022. També els combustibles van tocar màxims (gasolina 2€/L a l’estiu 2022), mitigats en part per bonificacions temporals.
El més preocupant ha estat l’alça dels aliments: el 2022-2023 els aliments van pujar un 15% interanual en diversos mesos, encarint la cistella bàsica (carn, oli, lactis) i colpejant especialment rendes baixes. Encara que a inicis del 2025 la inflació general va tornar a nivells moderats (3%), la inflació acumulada 2017-2024 supera el 15%, mentre que els salaris mitjans van pujar força menys. Això significa que el poder de compra és menor que el 2017 per a molts.
Costos essencials com habitatge, llum o menjar absorbeixen més percentatge del sou que abans. Per exemple, el 2017 una llar tipus destinava 30% dels seus ingressos a habitatge+energia+alimentació; el 2023 aquesta partida podia superar el 40%. La situació es va veure parcialment esmorteïda per mesures governamentals: rebaixes de l’IVA elèctric i de gas, xecs i baixada de l’IVA en aliments bàsics el 2023 i acords per limitar pujades de lloguer. Així i tot, la sensació de “carestia de la vida” el 2025 és generalitzada, fet que no es notava tant el 2017 (anys d’inflació baixa o nul·la).
En conclusió, aquest bloc econòmic:
Els espanyols el 2025 guanyen una mica més en termes nominals, però també paguen molt més per necessitats bàsiques. L’economia va créixer (el PIB va recuperar nivell prepandèmia recentment el 2023), l’ocupació va augmentar, però la classe mitjana no percep clarament millores en la qualitat de vida a causa de l’encariment de la vida. L’anhelada convergència amb Europa es resisteix i la desigualtat, encara que lleugerament menor que el 2017, segueix alta en comparació internacional.
No és un bon balanç després de tants anys de govern progressista de Sánchez.
L'empleat públic mitjà continua guanyant al voltant d'un 30% més que el privat Share on X
Loading ...
