Visions de futur sobre la UE (VII): Ivan Krastev

Ivan Krastev és un politòleg i intel·lectual búlgar, president del Centre d’Estratègies Liberals de Sofia (Bulgària) i investigador  de l‘Institut de Ciències Humanes de Viena. Acaba de publicar un llibre breu titulat Ja és demà. Com la pandèmia canviarà el món (Debate, 2020).

L’any passat va aconseguir un gran èxit amb el seu llibre La luz que se apaga (Debate, 2019), escrit en col·laboració  amb Stephen Holmes, en el que analitzen com s’ha anat desintegrant el món optimista del “fi de la història“ sorgit de la caiguda del mur de Berlin (1989).

En el seu nou llibre curt, Ivan Krastev es pregunta com sortirà el món, però sobretot la UE, de la Covid-19. Exposa de manera brillant unes quantes  paradoxes que la Covid-19 ha posat de manifest sobre la globalització, la cooperació internacional, l’autoritarisme i el projecte d’integració europea.

Ivan Krastev creu que la Covid-19 no és, com molt sovint es comenta,  un cigne negre (esdeveniment o fenomen que passa de manera totalment inesperada, sense que ningú l’hagi previst, i que pot afectar l’economia mundial), sinó un cigne gris (esdeveniment altament probable  amb capacitat per provocar un terrabastall a tot el món  i que, no obstant això, ha generat una gran sorpresa quan s’ha produït).  

La tesi principal del seu nou llibre és que la Covid-19 transformarà el nostre món d’una forma profunda, de tal manera que ja no podrem tornar enrere.  L’ambició  de l’autor és analitzar la calamitat de la Covid-19 com un fenomen nou, fonamentalment diferent de les tres crisis anteriors més patides  a Europa (2001, atac terrorista islàmic als Estats Units i atacs terroristes posteriors; 2007, arribada de la Gran Recessió econòmica; 2015, crisi dels refugiats).  No és un llibre sobre tot el món, sinó que es tracta d’una obra  centrada sobre Europa. 

Segons Ivan Krastev, la Covid-19 promet posar fi a la globalització tal com la coneixem. Les pandèmies sempre ens acaben sorprenent i posen el comptador a zero, com una revolució. La Covid-19 no serà diferent. Però sí molt paradoxal: accelerarà les tendències desglobalitzadores, però mostrarà la necessitat de més cooperació global;  ha mostrat el costat fosc de la globalització, però també ha actuat com el seu agent; ha sigut més agressiva en llocs densament poblats i plens de turistes, però al mateix temps ha sincronitzat el món sencer i ens ha unit d’una forma que cap crisi anterior havia aconseguit. La  tendència cap a la desglobalització ja s’havia desencadenat amb la Gran Recessió de 2008-2009, sense deixar de mostrar al mateix temps els límits de la renacionalització. Si l’apogeu de la globalització dels anys noranta del segle passat representava l’eficiència de les cadenes de subministrament internacionals (cadenes de valor, value chains), avui els ciutadans se senten més seduïts per la imatge d’un Estat fort capaç d’emmagatzemar tots els recursos que la societat necessita per a una crisi (mascaretes, respiradors, vacunes, etc.).

La Covid-19 ha manifestat evidències sobre la importància de la cooperació internacional. Des d’aquest punt de vista, és la crisi més favorable a la globalització.

A diferència de les guerres, les pandèmies no confronten a les nacions entre si. A diferència dels grans moviments migratoris, no provoquen un nacionalisme violent. I a diferència dels terratrèmols o tsunamis, constitueixen un fenomen global.

Una pandèmia és una crisi que permet que la humanitat experimenti la seva interdependència i unió. Les esperances de la humanitat es recolzen en la ciència i la raó. Més que la pandèmia en si mateixa, el que més inclina al pessimisme actual respecte al futur és el fracàs dels líders polítics mundials a l’hora d’organitzar una resposta col·lectiva a la crisi.

També de manera paradoxal, la Covid-19 ha deixat temporalment en suspens la democràcia, almenys a Europa, instaurant estats d’emergència o d’alarma. Però al fer-ho, el desig de la gent de tenir un govern més autoritari ha arribat a un límit. Una de les conseqüències de la congelació dels drets i llibertats civils serà el rebuig, i no pas l’acceptació, de l’autoritarisme, sempre segons Krastev.

A les primeres etapes de la crisi, la gent va entregar de bona gana poders extraordinaris als governs, però en el futur serà cada vegada menys generosa a mesura que la preocupació per l’economia suplanti a la preocupació per la salut pública.

Sobre si la pandèmia beneficiarà especialment  al règim xinès basat en la fórmula capitalisme d’estat més autoritarisme,  Ivan Krastev escriu que en els primers dies de la crisi la seva impressió era precisament aquesta, però  a mesura que ha anat passant el temps cada vegada li sembla més dubtós que la  Xina resulti el gran beneficiari de la crisi. Això seria així per molts motius: revelacions de mentides inicials per part del règim xinès sobre xifres referides a la pandèmia, mort heroica d’un primer sanitari que va revelar la magnitud de la crisi sense autorització oficial del règim, agressiva campanya de relacions públiques per presentar el règim xinès com el més adequat per afrontar la crisi, repercussions negatives sobre la Xina de la progressiva desglobalització, etc.  Krastev pensa que la pandèmia ha deixat entreveure el costat més fosc de la Xina actual.

En lloc de respondre a la pregunta de quin règim és el més adequat a les exigències del segle XXI, si la democràcia liberal o l’autoritarisme estil xinès, la Covid-19 ha aconseguit quelcom diferent: acabar amb la possible cooperació entre la Xina i els Estats Units en la gestió dels problemes de la globalització. La tendència a la fragmentació i la regionalització global no ha fet més que reforçar-se.

El virus ha deixat les relacions entre la Xina i els Estats Units en el seu pitjor moment des que varen establir vincles formals a la dècada de 1970 (per iniciativa de Richard Nixon). Es tracta d’una desvinculació de caràcter econòmic i tecnològic que molts analistes ja consideren irreversible. La rivalitat entre la Xina i els Estats Units no desencadenarà un retorn a la Guerra Freda. A diferència del règim soviètic, el model xinès no és una alternativa ideològica, sinó més aviat una component del capitalisme global. Però la confrontació entre les dues potències tindrà tot l’aspecte d’una guerra freda.

Per altra banda, molts analistes i professionals dels drets humans es mostren avui temorosos en relació amb les pràctiques de vigilància mantingudes permanentment sobre les persones amb motiu del virus. Les democràcies liberals han de ser molt curoses en aquest terreny i han d’evitar que els controls es mantinguin, una vegada derrotat el virus. Per tal que en una democràcia es puguin aplicar mesures d’emergència sense atemptar en contra de la seva naturalesa liberal, cal distingir sempre entre mesures temporals i mesures permanents. A més, les mesures d’excepció no poden derivar en pràctiques secretes o aïllades de les pràctiques democràtiques.

Ivan Krastev  argumenta que és precisament a Europa on la Covid-19 produirà un impacte polític més radical, perquè la pandèmia posa en tela de judici els fonaments sobre els quals s’ha construït el projecte europeu, concretament la idea que la interdependència és la font més fiable de la seguretat i la prosperitat.  Per aquesta mateixa raó, creu que la UE no serà la mateixa després de la crisi. Podria desintegrar-se i convertir-se en una còpia del segle XXI del Sacre Imperi Romanogermànic medieval, una unió merament nominal, o podria assolir l’autonomia estratègica. La UE ha sigut sempre la filla predilecta de la globalització, però l’amenaça d’una desglobalització podria provocar una consolidació i integració encara més grans. Una cosa està clara, segons Krastev, i és que aquesta no és una crisi de la qual la UE pot sortir-ne del pas com si res.

La Covid-19 ha obligat a revisar els resultats de les mesures adoptades durant les  tres darreres crisis que ha sofert Europa al llarg de la darrera dècada:  la guerra contra el terrorisme, la crisi dels refugiats i la crisi financera mundial.

L’experiència europea contra el terrorisme va deixar clar que, a diferència dels nord-americans després de l’11 de setembre de 2001, els europeus no estaven disposats a entregar el dret a la privacitat a canvi de seguretat. La crisi actual obliga a revisar aquesta decisió.

La crisi dels refugiats va acabar amb el consens tàcit de què el tancament de fronteres internes d’Europa era impossible. Aquesta crisi demostra que les fronteres es poden tancar,  almenys per un determinat temps.

El resultat de la fallida financera internacional fou la manca de voluntat per mutualitzar deutes i la reticència dels governs a afluixar els límits de despesa per superar la crisi. Ara veiem que està passant el contrari.

La UE es considera a si mateixa el darrer defensor de l’obertura i la interdependència, i ara viem que la pressió de la globalització podria portar als europeus a adoptar més polítiques comunes i a delegar a Brussel·les alguns poders d’emergència. A la UE, la salut pública ha estat sempre competència dels governs nacionals. La UE ha demostrat tenir una estructura inadequada per a mitigar la catàstrofe que s’estava produint. La seva reacció va ser de sorpresa i desconcert en els primers moments de la pandèmia. Hi ha hagut moments durant aquesta crisi que la UE ha arribat a recordar les darreres dècades del Sacre Imperi Romanogermànic, quan les persones que vivien a l’interior del territori d’aquell imperi ni tan sols eren conscients que encara formaven part d’aquest.

La Covid-19 ha impulsat els governs de la UE a entendre millor la necessitat de  la seva interdependència.

Davant del desafiament de la Covid-19, els líders europeus confronten una decisió estratègica: o lluitar per preservar un món globalitzat i de fronteres obertes o treballar per una versió més suau de la desglobalització. Krastev creu que, al final, s’acabarà fent ambdues coses.

La natura globalitzada de la Covid-19, unida a la constatació de què el nacionalisme econòmic del segle XIX ja no és una opció pels petits i mitjans estats nació d’Europa, pot ser una bona oportunitat per redissenyar un nou nacionalisme territorial centrat en la UE. El coronavirus ha ensenyat als europeus que, si es volen mantenir fora de perill, no poden acceptar un món en el qual la majoria dels medicaments o mascaretes es produeixin fora d’Europa. Tampoc poden confiar que siguin les empreses xineses les que donin vida a una xarxa 5G europea. Si el món es torna més proteccionista, a Europa aquest proteccionisme només seria efectiu en l’àmbit continental.

Ivan Krastev arriba a les  conclusions següents: en un món més proteccionista, Europa només prosperarà intensificant la seva cooperació interior; en un món dividit, una Europa més unida i una Brussel·les dotada de poders d’emergència pot ser l’única solució realista per fer front a les fases successives de la pandèmia.

Per la seva banda, el filòsof i politòleg basc, Daniel Innerarity, ha escrit un llibre dedicat a la crisi del coronavirus titulat Pandemocracia. Una filosofia de la crisis del coronavirus  (Galaxia Gutemberg, 2020), dins del qual s’hi troba un capítol específicament dedicat a la UE. Els seus punts de vista  sobre  l’eurovirus són els següents:

• La crisi del coronavirus ha arribat a una Europa desprevinguda, cacofònica i fragmentada.
• El context no podia ser pitjor: el Brexit en marxa; tensions territorials entre nord i sud, est i oest de la UE; crisi migratòria sense resoldre’s; unes institucions poc reactives; uns estats membres que vetllen sobretot pels seus propis interessos sense entendre el que ens hi juguem en comú.
• Les primeres reaccions han sigut conseqüentment lentes i poc afortunades.
• Fins aquí les principals crítiques. Ara venen les alabances i les recomanacions de futur. Donar les culpes a “Brussel·les“ significa generalment estar mal informat. No es pot mai perdre de vista que la  UE és encara una unió d’estats. Són els estats els qui manen, no pas “Brussel·les“. La UE no té competències en matèria sanitària. En aquest cas, culpem a Europa sense motiu, ja que no hem volgut dotar-la de les competències que necessita per ser eficaç. I només es pot ser eficaç actuant precisament des d’Europa en moltes matèries, una d’elles és de manera molt clara una pandèmia com l’actual. És injust, demagògic i populista   denigrar Europa i al mateix temps no donar-li els mitjans per fer el que se li reclama. Malgrat tot, la UE ha acabat reaccionant finalment de manera molt contundent i força ràpida, amb una gran mobilització de recursos i una visió federal.
• No perdem de vista que Europa acostuma a fer passos endavant després de cada crisi. Ara es podria (s’hauria de) repetir l’experiència.
• Si no aconseguim avançar, tindrem un panorama polític polaritzat entre uns populistes que ho celebraran i uns federalistes que seguiran somniant una sortida per elevació.
• En lloc de plantejar debats com un afer d’estats contra estats, hauríem de reflexionar i concretar sobre el que els europeus podem fer millor en comú des de “Brussel·les“, sobre el que podem compartir, sobre quins són els nostres interessos comuns davant d’un escenari internacional cada vegada més amenaçador.
• La prevista Conferència sobre el futur d’Europa serà una excel·lent oportunitat per revisar com prenem les decisions, la distribució de competències i la seva legitimació democràtica.

Visions de futur sobre la UE (VI)

 Loading ...