D’acord amb les dades del ministeri de l’Interior dels primers 6 mesos de l’any en curs i referides a les comunitats autònomes, províncies, capitals i poblacions més grans de 30.000 habitants, Barcelona té un problema amb les agressions sexuals i especialment amb les violacions.
Expressant les xifres per 100.000 habitants, que és la forma de poder comparar de manera homogènia poblacions de diferent grandària, Madrid presentava un índex en relació amb els delictes contra la llibertat sexual de 17,3, mentre que a Barcelona s’incrementava fins al 24,38. Per tant, la situació de Madrid és millor que la de Barcelona, ja que només representa un 73,6% en comparació a l’índex de la capital de Catalunya.
Les referències aplicades a la província de Barcelona i al conjunt de Catalunya també són clarament millors que les de Barcelona ciutat, si bé se situen lleugerament per sobre de les de Madrid. En aquest tipus de delictes, Catalunya presenta un índex del 18,5 per cada 100.000 habitants, i la província de Barcelona de 19, per tant, és evident que el focus està situat a Barcelona.
Però, si d’aquesta categoria de delicte, que engloba tots els referits a la indemnitat sexual, passem al tipus de delicte més greu, el de la violació, és a dir, el que conceptuen com a “agressió sexual amb penetració”, la referència de la capital de Catalunya és encara pitjor, perquè presenta un índex del 3,75 per 100.000 habitants, mentre que el de Madrid és de només 2,03, és a dir quasi la meitat de l’índex barceloní.
Referit a Catalunya, el mateix indicador se situa en el 3,2 de l’índex d’aquest tipus per cada 100.000 habitants i una xifra molt semblant, 3,25, per a la província de Barcelona. Podríem dir que en el cas de les violacions, malgrat que la capital catalana se situa clarament en primer lloc, hi ha una menor dispersió en el conjunt de xifres referides als àmbits provincial i autonòmic de Catalunya.
Aquesta alarma en realitat no és nova i el que causa estranyesa és que no hagi comportat millors mesures a la ciutat i sobretot revisió de les polítiques que duen a terme. Concretament, i amb motiu de la roda de premsa duta a terme el 15 de juliol d’enguany conjuntament pel secretari general d’Interior de la Generalitat, Oriol Amorós, i el tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, un diari que no destaca per la seva crítica a l’Ajuntament assenyalava en el seu titular: “Les agressions i els abusos sexuals creixen un 33% a Barcelona el primer semestre de l’any”. Però és que si ens remuntem més enrere, a l’any 2018, ja apareixien titulars com el següent: “Barcelona és la tercera ciutat d’Espanya en índex de violacions”, només superada per Lleida i per Ceuta, encara que Girona i Tarragona també presentaven dades importants en relació amb el conjunt espanyol. A Barcelona la xifra per 100.000 habitants se situava en 5,36 per a tot l’any, una magnitud que amb les dades del 2021 pel primer semestre sembla clar que quedaran superades.
Però el més significatiu de tot plegat és que la capital de Catalunya, i el seu Ajuntament, és la que més destaca per haver alçat la bandera de l’antimasclisme i de la lluita contra la violència contra la dona. Els resultats posen en relleu que aquesta prioritat política registra un fracàs aclaparador i és un dèbit més que cal situar a l’agenda dels grans temes que Colau ha volgut abordar i que després de sis anys de govern presenten resultats decebedors, perquè les xifres assenyalen una situació igual o pitjor que la de l’inici del seu mandat.
Loading ...
