Són tres fets absolutament independents que poc s’assemblen, però que tenen un rerefons comú en la forma com els poders públics i la societat, que ho assumeix, encaren grans reptes de la nostra realitat quotidiana.
El ministre Illa ja ha anunciat que l’11 de gener hi hauria les primeres persones vacunades i que, segons va afirmar el mateix president del govern, en arribar juny entre 15 i 20 milions de persones s’haurien vacunat. Sembla una bona notícia, però no ho és perquè esdevé molt agosarada d’acord amb els criteris dels mateixos experts en medicina preventiva i epidemiologia. Consideren preocupant que es facin aquesta mena d’anuncis que aixequen moltes expectatives que, si després fracassen, destruiran encara més la confiança d’una societat molt estressada. Només cal recordar l’aparatós anunci de la “nova normalitat”, avui oblidada, que va fer Sánchez l’estiu passat i com ha acabat.
Les objeccions són fonamentalment dues. S’estableixen compromisos numèrics quan ni tan sols s’ha fet públic el pla detallat de vacunació que permet complir-los. La segona objecció també és important, i va en el sentit de considerar que una cosa és que el 10 de gener es disposi de les primeres dosis de vacuna i una altra ben diferent que a partir del dia següent es pugui començar a vacuna de manera ininterrompuda. Per demostrar la incertesa acudeixen al cas de la vacuna de la grip, un procediment molt estandarditzat i que fa anys que s’aplica. Però que els mateixos experts consideren que cada any tenen un ensurt sobre les dades concretes de començament. S’avancen, es retarden i és molt difícil parlar de dates exactes. El que és lògic és que el govern hagués presentat un pla de vacunació, i a partir d’aquesta sòlida base pogués amb prudència establir algunes previsions. Una vegada més s’ha optat pel brindis al sol amb l’agreujant que plou sobre mullat, perquè aquest és un govern que, malgrat que és públic, notori i oficial a través de l’INE la mortalitat de la pandèmia, més de 70.000 persones, s’aferra desesperadament a donar unes xifres governamentals que són un 40% inferiors.
L’incendi de la nau de Badalona és alhora un fet tràgic i escandalós. És un escàndol que es remunta a una dècada, si bé ha estat en els últims anys quan el problema s’ha accentuat. Una gran nau abandonada on hi vivien més de cent immigrants sense condicions, sense serveis sanitaris, llum, aigua i que ara ha ocasionat una tragèdia amb morts i ferits. Cal afegir a més que en aquest període i en l’època més àlgida, han estat els partits que s’autoqualifiquen de “progres“, PSC, Comuns, la CUP, els que han detentat el govern de Badalona. Com és possible assumir una realitat com aquesta durant tants anys sense actuar? La pregunta, però, no es limita ni tan sols a la municipalitat, sinó que s’estén a la Generalitat. Moltes declaracions demanant que vinguin refugiats, moltes paraules de solidaritat, però quan es tracta d’actuar sobre el concret el resultat salta a la vista. Tampoc es podia reduir el problema, com es produeix en la visió de l’actual alcalde, a una qüestió de seguretat ciutadana, malgrat que en determinats aspectes tingui raó. En tot cas, el que manifesta és una gran hipocresia d’aquells que governen i han governat amb cants a la solidaritat i a l’obertura absoluta a la immigració i que, quan arriba l’hora de la veritat, deixen la gent als peus dels lleons. És ni més ni menys el que està fent el govern de Sánchez i Iglesias amb el problema dels immigrants que arriben a Canàries i el seu trasllat “clandestí” a la península.
La tercera qüestió fa referència a l’eutanàsia. La llei ha estat aprovada només amb l’oposició del PP, Vox, Navarra Suma. Fins i tot Cs, que anteposava el criteri raonable que primer havia d’existir un pla de cures pal·liatives, s’ha precipitat a enrolar-se en el bàndol guanyador, oblidant-se de la seva proposta sobre els pal·liatius.
Al marge d’opinions personals a favor i en contra, tres grans qüestions objectives són paleses:
- Per què el govern i les forces que li donen suport s’han negat en rodó a introduir en la llei el necessari pla de cures pal·liatives quan és públic i notori que unes 80.000 persones a l’any que necessitarien aquesta atenció moren sense poder-hi accedir perquè els recursos d’Espanya estan a la cua d’Europa, d’acord amb l’Atles de Cures Pal·liatives de 2019? Haver d’escollir entre morir patint o que vingui el metge i et mati, no és una opció humana acceptable.
- Per què s’ha precipitat tant l’aprovació de la llei, evitant el necessari debat i compareixences? El fet per exemple que no hagi estat consultada la Comissió de Bioètica d’Espanya és greu, com ho és que no hi hagi hagut la consulta perceptiva al Consell d’Estat.
- Per què si l’eutanàsia és tan bona solució, són tan pocs els països que l’apliquen? A Europa només els tres països del Benelux. Portugal, que va iniciar el procés, que encara no ha aconseguit provar-la.
Una reflexió freda sobre el fet de la llei ens assenyala que se’ns ofereix com a gran solució pel sofriment humà a la tercera dècada del segle XXI, la mateixa mesura veterinària que es fa servir des de temps immemorial amb els animals que pateixen: matar-los per evitar el sofriment. No és gens clar que aquest sigui un pas en el progrés de la humanitat.
