Va de mutacions. Va de llibertat

El període que va des de la redacció i aprovació de la Constitució de 1978 fins a l’actualitat (pràcticament 45 anys) ha esta el lapse de temps de major prosperitat econòmica, major progrés social, i major gaudiment de les llibertats tant individuals com col·lectives en tota la història del Regne d’Espanya i, per tant, de Catalunya.

Qualsevol intent per desprestigiar, menystenir, renegar de o substituir aquest exitosa experiència col·lectiva només es pot fer des de plantejaments purament ideològics arcaics, negacionistes de la realitat basada en dades de tota mena, i amb una única voluntat de fer-nos tornar enrere a un escenari polític i social d’enfrontament civil.

Aquesta etapa de progrés col·lectiu ha tingut lloc, a més a més, en un context de plena integració d’Espanya en els dos àmbits de construcció política compartida i de col·laboració militar que aixopluguen les democràcies liberals del nostre continent i més enllà: la Unió Europea i l’OTAN.

Tot això és el nostre patrimoni col·lectiu, construït durant aquestes quatre dècades amb molta tenacitat i esforços, i és un llegat que cal transmetre a les generacions que vindran perquè és l’expressió més elevada, àmplia i duradora en el temps de la civilització occidental identificada amb els valors expressats en la Declaració Universal dels Drets Humans, i que han de ser nord i guia per al conjunt de les societats polítiques del món, per al conjunt de la humanitat.

Aquest model d’èxit s’ha construït amb la conjunció d’aportacions ideològiques i morals diverses, però és innegable l’hegemonia dels principis inspiradors de l’humanisme cristià, que es troben a les arrels comunes i constitutives de la cultura europea, per la qual cosa aquells que ens reclamem modestos continuadors de la tradició política de les democràcies cristianes hem de ser defensors especialment bel·ligerants front els atacs i els intents de tota mena per desprestigiar i acabar destruint aquest model de consens, llibertats i progrés.

Però aquests 45 anys no han passat en va. D’una era de canvis hem passat a un veritable canvi d’era. Un canvi d’era més ple d’incerteses del que hom podia preveure. Incerteses derivades sobretot de la globalització del comerç mundial i dels intercanvis transfronterers de tota mena (personals, culturals,….), així com de la inesperada inestabilitat geopolítica causada per la criminal invasió russa d’Ucraïna.

Aquests dos fets de gran transcendència s’han afegit a d’altres fenòmens desestabilitzadors presents a totes les nostres societats occidentals des de fa algunes dècades: la pressió migratòria, la multiculturalitat, la decadència moral, les disfuncions del sistema, l’empobriment de les classes mitjanes, … I també d’altres d’origen més local: les desigualtats, la crisi de l’estat del benestar, l’encaix de Catalunya en el context espanyol i europeu, la desindustrialització del país, …

Aquests fenòmens patològics, tant els generals com els particulars, han portat el sistema polític constitucional a successives crisis d’estrès institucional i social, que no sempre han estat ben diagnosticades ni tractades amb les teràpies mes adients, ni tampoc no s’han adoptat les mesures preventives de caràcter estructural que en podien alleugerir tant els símptomes com -sobretot- les recaigudes.

Fer-ne un llistat complet seria una tasca que supera les pretensions d’aquesta modesta reflexió, però podem fer esment com a referents més propers la crisis financera global de 2008 a 2017, i el procés secessionista català.

Aquests dos exemples en permeten observar les dues derivades més perilloses del present moment a casa nostra, i que hem de denunciar i atacar amb fermesa si volem seguir preservant el règim de llibertats constitucionals que gaudim, vinculat a l’aprofundiment del procés de construcció política d’Europa front les amenaces externes.

Tant la crisis financera com la relació entre Catalunya i la resta del Regne d’Espanya comparteixen una part troncal dels respectius discursos polítics, que es construeixen a partir del victimisme i de les consignes simplistes com a solució per als problemes complexos.

L’esquerra i la dreta protagonistes de la transició política i de la construcció del règim constitucional han estat objecte de sengles mutacions com a resultat de la penetració d’aquest discurs victimista en les seves diverses manifestacions.

En l’àmbit de l’esquerra espanyola, el populisme ha comportat l’aparició de forces polítiques antisistema que volen acabar amb la Constitució de 1978 sota una mal dissimulada voluntat de revenja i de reescriure la transició des del franquisme a la democràcia. Aquesta febrada antisistema no només ha generat nous partits, sinó que també ha afectat dissortadament el PSOE en la seva versió “sanchista”, que és una reedició encara més perversa que el “largocaballerismo” dels anys 30 del segle passat.

La dreta no ha estat aliena a aquesta onada de populisme, i VOX representa una escissió de la dreta tradicional amb receptes clarament rupturistes respecte dels valors constitucionals i, sobretot, respecte de l’aposta europeista.

Però la dreta estatal no ha estat l’única afectada pel virus del populisme. La dreta nacionalista catalana ha fet una perillosa mutació vers el supremacisme xenòfob i clarament antidemocràtic. Amb els matisos corresponents, tant ERC com JXC i la CUP (que és una simbiosi de les dues mutacions, la de la dreta i la de l’esquerra), han creat una profunda divisió dins de la societat catalana, i amb la de la resta de l’estat, que són una  ruptura sense precedents en la històrica tradició democràtica del nacionalisme, sobretot durant la transició.

El victimisme irracional és la porta d’entrada tant del populisme antisistema, com del supremacisme xenòfob.

Identificar bé aquests dos comportaments i combatre’ls tant ideològicament com políticament és cabdal. Perquè els avenços dels populismes i del supremacisme es paguen amb importants quotes de llibertat individual i col·lectiva.

El populisme, especialment els d’esquerres, malda per apropiar-se dels mecanismes de poder estatals en clau policial i dirigir la societat amb consignes que la divideixen i l’enfronten , i que volen convertir els ciutadans crítics i lliures en súbdits atemorits. El casos de Venezuela i de Nicaragua en són les manifestacions més punyents.

El victimisme nacionalista mutat en supremacista és, si cap, encara més perniciós, perquè defensa sense embuts la superioritat d’uns ciutadans sobre els altres en base a preteses raons culturals, lingüístiques, o de sang. Són la llavor de la serp.

I en aquest punt ens trobem. La defensa de les llibertats torna a ser prioritària com feia anys que no ho era. La llibertat i la democràcia estan en perill, amenaçades potser des de fora, però sobretot dinamitades des de dins.