Una visió alternativa del trumpisme i la nova dreta europea

Malgrat el borrombori, el brogit, el bullici i la bullícia, la disrupció política provocada per figures com Trump i la forta emergència d’una nova dreta a Europa, no veig la situació tant un problema, sinó com una oportunitat. Aquesta dreta, per a alguns qualificada com a ultra, extrema; per a altres com a alternativa o radical, és en tot cas contrària a l’establishment instituït des de començaments d’aquest segle quant a polítiques concretes per part de la Unió Europea i els Estats Units.

Crec que tinc raons concretes per afirmar-ho; faré una primera aproximació a aquestes, en l’entès que no són ni molt menys definitives, sinó simplement un primer esbós.

 En relació amb les noves dretes, crec que els comentaris radicalment desqualificadors i la histèria, que presideix les posicions de la progressia de gènere i del liberalisme cosmopolita no tenen relació amb la realitat dels fets. Buscar la veritat exigeix contemplar abans el que és real i no manipular la realitat per acomodar-la a la ideologia pròpia. Aquests partits han governat i governen a diversos països:

 En el cas d’Itàlia, amb Meloni, han demostrat dotar el govern de coalició d’una estabilitat insòlita en el que és la política italiana; no han fet res que sigui contrari al funcionament normal de la democràcia, i molt menys res pitjor del que ha fet i està fent Sánchez a Espanya, o per posar un exemple provocador, o el que ha fet la socialdemocràcia a Dinamarca, amb els drets dels immigrants.

A Hongria, on els resultats electorals els són aclaparadorament favorables, les acusacions sobre falta de democràcia són perfectament qüestionables i discutibles, tret que el paradigma democràtic sigui el que es va aplicar a Romania, que consisteix que el Tribunal Constitucional invalida unes eleccions quan el resultat no és del grat de l’establishment, per la presumpta o real implicació informativa de tercers països, com si això no fos una pràctica habitual de sempre, i com si això fos decisiu, perquè amb 100.000 dòlars ja es canvia d’arrel la ment dels ciutadans.

En tan poca cosa ens tenen. Això, entre altres coses, va ser el que va denunciar Vance a Múnic, amb gran escàndol del poder establert.

Aquest tipus de dreta, en cap cas homogeni en termes internacionals, va governar a Polònia, fins que a les darreres eleccions va ser derrotada davant d’una coalició molt àmplia, de la democràcia cristiana a l’esquerra; es va produir el canvi de govern amb conflictes i espurnes, però res que impedís l’alternança en el poder.

Ara governen en coalició també als benestants Països Baixos, que tenen com a problema d’Estat, no la dependència de la dreta alternativa, sinó l’amenaça, com si fos un país hispanoamericà, de la Mocro màfia. El govern belga està presidit pel partit nacionalista flamenc, que forma part del grup europeu de conservadors i reformistes, que presideix Meloni.

A Àustria, van governar fa anys, van perdre aquesta posició, ara han guanyat les eleccions, si bé no aconsegueixen formar govern.

No és el cas de Txèquia, on sí que són al poder, i si no fos pel sistema electoral a doble volta, ja serien partit de govern a França; també tenen una posició destacada a Croàcia i a Romania. Aquests partits han participat secundàriament en governs nòrdics, participant-hi o donant-los suport des del parlament.

Però aquí (això és de Vance) fa temps que ho denunciem sense aconseguir la més petita atenció -Benvingut qui diu que el rei va despullat i han d’escoltar-lo perquè és important.

És una evidència, que detenen, multen persones per orar en silenci a prop de clíniques avortistes és sota els governs de l’establishment, els qui multen pastors per predicar homilies crítiques amb l’homosexualitat citant Sant Pau, és aquí, a Europa, els qui sostenen que l’ésser humà engendrat, el nasciturus no és res i, per tant, no és portador de drets, és a les nostres democràcies modèliques. On es dona prioritat a l’avortament i no a la maternitat és per exemple a Espanya, on la política pública afavoreix l’eutanàsia i és escàs el suport a les cures pal·liatives és al paradís liberal del defenestrat Trudeau i al govern progressista i feminista de Sánchez. I tot això, a mi, em sembla no només malament, sinó exponent clar d’un camí desastrós.

 Amagar els problemes i costos que comporta la immigració massiva i descontrolada, presentant només els seus avantatges, és el que fa amb un engany groller, el liberalisme cosmopolita i la progressia de gènere. I és clar una alienació tan gran de la realitat després passa factura.

Si tot això no és suficient per observar els partits de la nova dreta amb una certa normalitat, és per una raó molt concreta: la crisi existencial de la socialdemocràcia i la conversió d’aquesta i dels partits d’esquerra en una mena de bloc de progressia de gènere, com el què s’ha convertit el Partit Demòcrata als Estats Units, necessita normalitzar tot el que està a l’esquerra del partit socialista, per molt extrem que sigui, per així conservar el govern si convé; això és important, si convé.

A Alemanya no convé; a l’Espanya de Sánchez és absolutament pertinent. Però al seu torn, la nova dreta no pot pactar amb la dreta tradicional en cap cas, perquè llavors això configura un bloc de govern absolutament majoritari.

En realitat, és un artifici per frenar el que està en crisi: la gran aliança que s’ha produït en aquest segle entre el liberalisme cosmopolita de la globalització i els partits de la progressia de gènere, que, com que han governat i influït en les mentalitats i comportaments, han estat hegemònics en l’àmbit mediàtic i de l’entreteniment, són lògicament els responsables de les crisis acumulades i sense solució en què ens trobem, la policrisi. I això els expulsa del poder i per evitar-ho han d’aconseguir que no existeixi alternativa.

Aquesta és la raó principal i tota la resta pur conte xinès. Meloni és menys perillosa per a la democràcia entenent que la prova del nou d’aquesta és assumir l’alternança de govern, que Sánchez. Així estem.

Tinc més raons perquè no em preocupi, i més aviat m’interessi l’emergència d’aquests nous partits. Entenc que són, en la majoria dels casos, reaccions a l’hegemonia de la gran aliança, i com a tals presenten contradiccions i arestes, en alguns casos tallants i poc presentables.

Abunden en ells dirigents histriònics, de paraula fàcil i de desqualificació a la punta de la llengua, i això no és bo. Però tenen dues virtuts: primer, que han produït el desglaç, i per tant el mar es mou, i els corrents alteren la llosa de la cultura de la desvinculació que marca la societat forjada per aquella aliança entre liberals cosmopolites de la globalització i progressia de gènere, i això només ja val la pena.

Segon, perquè d’aquí sí que és possible que, per modificació de l’actual o per noves floracions, sorgeixi l’alternativa que ens faci sortir d’aquesta policrisi que està enfonsant Occident i, de manera particular, Europa.

Trump és, en aquest sentit, el fenomen més visible, i el que millor expressa la reacció alternativa configurada també per una aliança heterogènia que inclou des dels perdedors de la crisi fins a milionaris amb visions oposades a les de la majoria dels plutòcrates liberals cosmopolites, que donen suport, des dels mitjans, l’entreteniment i el finançament, a la cultura de la desvinculació i a la societat de la ideologia de gènere.

Crec que aquella aliança objectiva ha estat actuant contra l’ordre natural de les coses, i això, segons la meva manera de pensar, té sempre conseqüències terribles. Ha actuat per eradicar la consciència de Déu a l’espai públic i, en la mesura que pugui, en la consciència de la gent, i per tant de l’existència d’una justícia final, d’un bé i d’un mal. Ha volgut i vol liquidar tota presència cristiana, no només com a fe, sinó també com a cultura i com a moral; en conseqüència, ha destruït i destrueix els fonaments i les fonts que alimenten la nostra societat i la nostra cultura.

Ha volgut liquidar les institucions socials fonamentals, el matrimoni i la família, a còpia de desvirtuar-les en els seus fins i deformar-les en les seves formes. Ha trencat amb l’antropologia humana, relativitzant la naturalesa de l’espècie formada per un home i una dona.

Tot això és molt greu, és esgarrifós, tant que no havia passat mai en la història de la humanitat.

Ha situat en primer terme l’autodeterminació personal, presidida per la realització del desig, per sobre de qualsevol compromís personal o col·lectiu, de qualsevol norma, tradició o institució.

És obvi que una societat harmònica no pot funcionar sota aquests principis, que a més són contraris a la dimensió humana, basada sempre en l’educació en un equilibri entre la intimitat i el desenvolupament personal i la relació amb la comunitat, sense la qual és impossible el desenvolupament com a persona.

L’establishment actual dels liberals de la globalització i la progressia de gènere, malgrat el seu discurs, ha desviat deliberadament l’atenció de la desigualtat creixent que ha castigat els treballadors i una part de la classe mitjana, per centrar l’objectiu en una desigualtat que, tenint aspectes reals, ha estat exacerbada fins a la més brutal de les exageracions, declarant una guerra de sexes entre dones i homes, construint una categoria explotadora del patriarcat, demonitzant els homes a través de convertir en polític el concepte de masclisme, estenent-lo a tota pràctica, fins i tot a la manera de seure, basant-se en l’estereotip del micromasclisme.

Pretenen practicar una enginyeria social per construir noves masculinitats. Han volgut que s’oblidés que la causa fonamental de les desigualtats i les injustícies és econòmica i que guarda relació amb el paper i els avantatges que cadascú té en el mode de producció, situant l’atenció en el mode de vida i, d’aquesta manera, convertir pràctiques sexuals molt determinades en identitats polítiques. Gais, lesbianes, transsexuals, tenen avui aquesta categoria i lleis pròpies que els doten de privilegi.

Tot això ha fet que la desigualtat creixés i creixés, fins a ser un dels components importants que alimenta la nova dreta. Ningú de la progressia de gènere s’atreveix a dir a Europa que representa els treballadors, les classes populars, perquè en una part gens menor aquestes troben el seu millor encaix en els partits de la dreta alternativa.

I malgrat que l’aliança té un component important amb els liberals de la globalització, la realitat és que practiquen l’expansió de l’Estat, de manera que aquest cada cop controla una porció econòmica més gran i, mitjançant legislacions expansives, s’entremet en la vida de la gent. L’Estat actual és absolutament incompatible amb el principi de la subsidiarietat real, necessari perquè la democràcia de les persones funcioni.

El poder establert vol atribuir-se la representació absoluta de la democràcia, que és en realitat cada cop més un conjunt de pràctiques totalitàries, que es disfressen, però que són ben tangibles. Per a mi, el risc de totalitarisme no és una amenaça que pugui venir, sinó una evidència del funcionament actual de les coses.

Els estats són presumptament liberals i, per tant, neutrals, però imposen a tots els ciutadans unes determinades ideologies de part, com s’ha anat fent amb tot allò relacionat amb la perspectiva de gènere convertida en ideologia d’Estat. Aquestes tendències totalitàries es manifesten en la liquidació de la divisió de poders i en l’exclusió de la discrepància.

Té raó Vance quan afirmava a Munic: no es pot tenir por de l’opinió de milions de ciutadans quan aquests s’expressen electoralment en termes oposats als que un creu, perquè això no és democràcia.

Juntament amb aquesta deriva totalitària en aspectes concrets, s’ha consolidat la partitocràcia, que significa que la finalitat de la política no és la construcció del bé comú, sinó del bé de cadascun dels partits i, sobretot, dels qui manen en cada moment. Els partits s’han configurat com un caciquisme postmodern, i el ciutadà és una simple ninot a les seves mans, la funció del qual és no destorbar, no preguntar, no demanar aclariments.

Els mitjans de comunicació, els grans mitjans, tenen una gran responsabilitat en aquesta crisi profunda d’Occident, perquè en la majoria dels casos han deixat de ser llocs de debat intern i informació basada en fets i clarament diferenciada de l’opinió, per convertir-se en suports de la cultura de la desvinculació i de l’aliança del liberalisme cosmopolita i la progressia de gènere.

En alguns casos ho han fet per afinitat i en tots per benefici econòmic, perquè al llarg d’aquest segle ha estat aquella aliança la que ha tingut a les seves mans, la major part del temps, les polítiques públiques i, per tant, els recursos de l’Estat.

Tot això, aquesta gran crisi occidental, pot acabar molt malament, i ens ho haurem buscat nosaltres, uns per acció, d’altres per omissió, i els menys perquè no hem estat capaços de construir alguna cosa prou sòlida perquè es constituís en una alternativa. Però també pot acabar molt bé, després d’un interregne més o menys agitat, perquè havent trencat el gel que cobria el mar i el terra, no només es mouen les aigües, sinó que poden tornar a florir les set flors.

 Loading ...