Catalunya està mal finançada. Dues fonts diferents, l’Institut d’Economia de Barcelona, de la UB, i l’informe del BBVA dut a terme per Ángel de la Fuente, un especialista en la matèria són, si bé que amb diferències, coincidents en aquesta conclusió.
Pel 2017, la capacitat tributària per habitant, considerant que la mitjana espanyola és igual a 100, corresponia a Madrid la xifra més alta amb diferència (143,7), seguida per Balears (128,2), i Catalunya en tercer lloc (122,0). Cal considerar que ni Navarra, ni el País Basc apareixen en aquest càlcul perquè disposen de Règim foral i queden, per tant, fora del sistema ordinari de finançament. Per la seva banda, els recursos rebuts per habitant segons l’IEB són de 100,8 per a Balears i Madrid, i 100,7 per a Catalunya. Per tant, els tres estan literalment enrassats en la mitjana espanyola. En el càlcul del BBVA hi ha diferències amb relació a Balears que assoleix 114,2, una estimació més alta que l’establerta per l’IEB. Pel que fa a Madrid assoleix 101,9 i Catalunya 100,9, el resultat és gairebé idèntic.
Segons aquestes xifres, per tant, Madrid té un decalatge entre el què aporta en tributs i el que rep de finançament per habitant, de quasi 43 punts en el cas de l’IEB, i d’un punt menys pel que fa a l’estimació del BBVA. Per a Catalunya la diferència és d’unes dècimes més, de 21 punts en les dues estimacions, mentre que les Balears apareixerien com a molt més penalitzada que Catalunya perquè en les xifres de l’IEB la diferència seria de quasi 28 punts. Però si l’observació més real fos la del BBVVA, es reduiria a només 14.
Cal considerar que per a Madrid hi ha el fet favorable de la capitalitat en un doble sentit. Part de la càrrega fiscal que es recapta en aquella seu en realitat obeeix a activitats dutes a terme en diversos llocs d’Espanya, però la raó fiscal està situada a la capital espanyola. D’altra banda, i pel que fa als recursos rebuts, Madrid juga amb l’avantatge de disposar d’una important inversió i despesa que fa directament el propi estat i que lògicament el finançament autonòmic no identifica. Per tant, aquella diferència de quasi 43 punts en termes reals és clarament menor. En quina mesura és el que seria bo que fos determinat. En qualsevol cas és evident la coincidència amb el finançament de Catalunya.
Hi ha una altra comunitat perjudicada per raons ignotes. Es tracta de la Comunitat Valenciana. Es pot considerar que Madrid, Balears i Catalunya fan una aportació extra perquè tenen molta més capacitat tributària (però això mai podria justificar que Catalunya passés de la tercera posició en aportació tributària a la desena en recursos rebuts; la diferència és excessiva). Però en el cas dels valencians no és així, la seva capacitat tributària se situa per sota de la mitjana espanyola, el 89%, i també per sota dels recursos rebuts per habitant, el 95,1% en el cas de L’IEB i 92,2% en el cas del BBVA. En altres termes, presenta un balanç negatiu com les comunitats amb major capacitat de renda. Astúries, per situar el cas més semblant, té una capacitat tributària del 96,3%, però rep recursos equivalents entre el 101,8 i el 104,6 segons 01quin sigui l’estudi de referència, és a dir rep més del que aporta. Un altre cas espectacular és Cantàbria. Està situat per sobre de la mitjana espanyola (107,7), i al mateix temps encapçala el rànquing de recursos rebuts per habitant, entre 124,6 i 117,5. Com es pot justificar que una comunitat més rica que la mitjana sigui la que percebi més diners pel seu finançament?
El que és evident és que l’actual sistema de finançament resulta un batibull inexplicable, que distorsiona la prestació de serveis del benestar que bàsicament estan en mans de les CCAA i el propi funcionament de l’economia. De fet, podríem dir que és un pollastre sense cap que camina en direccions totalment esbojarrades. És urgent la revisió a fons del sistema perquè neixi la solidaritat necessària, la racionalitat econòmica i un clar criteri d’equitat i proporcionalitat en la relació d’aportacions tributàries i recursos disponibles.
Malgrat el batibull, el 2017 és l’any en què Catalunya ha rebut el millor tracte fiscal des de l’exercici 2010.
