La llei Celaá ha passat al Senat i així ha quedat definitivament aprovada. La ministra ha fet com sempre, un discurs basat en abstractes universals, que la paraula i el paper suporten be però que poc resolen. Però la realitat és que llei tal i com està plantejada no resoldrà l’emergència educativa que fa anys que viu Espanya, i que és una de les causes fonamentals del greu atur estructural que pateix el país.
En realitat, la pràctica governamental espanyola que Celaá ha mantingut, és pròpia de mentalitats lletraferides. Aquelles que creuen que les lleis ho arreglen tot sense que prèviament existeixi un diagnòstic concret d’allò que volen abordar, els objectius tangibles de la solució i els mitjans necessaris per assolir-ho; en altres paraules, un pla. El que cal a Espanya i no té, és un pla educatiu que fixi objectius concrets relacionats amb els mals que pateix el sistema educatiu i en defineixi les mesures, i aleshores aquest projecte sí que pot donar peu a una llei que l’oficialitzi. Però la llei sense projecte, que és el que hi ha ara, no serveix de res.
Han elaborat un text fortament ideològic que satisfà al que podríem dir-ne la visió del progressisme polític, però que poc té a veure amb el realisme educatiu que assenyala que el problema és el baix rendiment escolar. La incapacitat de superar la cronificació de la pobresa i la desigualtat, perquè l’escola com a principi de l’ascensor social no funciona.
El diagnòstic concret assenyala que hi ha un percentatge de l’ordre d’1 de cada 5 alumnes que varia molt segons la CCAA, que o bé repeteix curs o que aprova l’assignatura amb un asterisc, que vol dir que no reuneix els coneixements necessaris. D’aquests alumnes una bona part repetiran els últims cursos d’ESO i altres senzillament abandonaran els estudis sense aquesta titulació bàsica. És l’abandonament escolar prematur i Espanya ocupa un lloc destacat per la seva clamorosa xifra en el context europeu. També els informes PISA repeteixen any rere any l’alerta, no ja de la mediocre puntuació que obtenen els alumnes, sinó l’elevada concentració en els nivells més baixos dels coneixements i el molt escàs nombre d’alumnes que se situen en el nivell cinquè, que és el màxim.
El resultat de tot plegat és que Espanya lidera, pel seu nombre, el grup conegut com a nini (neet en la seva designació en anglès), que són els joves de 15 a 29 anys que ni estudien ni treballen ni cerquen activament feina. La previsió és que pel 2020 en les circumstàncies adverses de la crisi la xifra se situï en el 20%. D’aquí sorgeix tot el gruix de persones que després, al llarg de la seva vida, formaran part dels aturats crònics, dels treballadors precaris, d’aquells que viuran amb dificultat i que aportaran menys del que costen a l’estat. Són una font d’infelicitat per a la persona que ho pateix i de despesa per a l’estat. D’acord amb les dades de la Comissió Europea, el cost anual de cada nini és d’11.375 euros (atur, discapacitat, sanitat, serveis assistencials, etc.). A més, segons l’OCDE, el cost de cada repetidor a Espanya se situa entre 7.700 i 8.500 euros. I normalment un nini acostuma a haver estat prèviament un repetidor. La xifra conjunta per a cada persona en aquesta situació és, per tant, extraordinàriament elevada i es produeix any rere any com a cost que suporta el pressupost de l’estat i de les CCAA.
Les causes són ben conegudes, l’escola no sap com motivar tot un conjunt d’alumnes, les mancances educatives amb que venen de casa dificulten el bon funcionament de l’aula i propicien el baix rendiment que afecta als més endarrerits. No hi ha capacitat per motivar a aquests estudiants més difícils que tenen nivells de cultura general alarmantment baixos i que presenten en molts casos un problema objectiu que l’escola no resol: la manca de comprensió lectora que barra el pas a millorar els coneixements.
La llei Celaá no només no contempla respostes per a tot això; fa literatura, sinó que a més multiplicarà el problema perquè en anul·lar la repetició de curs i propiciar l’aprovat polític, detreu els últims incentius que estimulen a l’esforç i no aporta estratègies pedagògiques que permetin superar el problema.
Amb la llei Celaá el rendiment escolar no millorarà encara que, això sí, maquillarà les dades de repetidors simplement perquè no existiran. Aquest fet unit a la crisi a que aboca la llei a l’escola concertada tindrà com a resultat que l’emergència educativa d’Espanya se situarà ja en el pla de la catàstrofe.
Loading ...
