La continuació de l’enquesta publicada per La Vanguardia és una aplicació específica per a Catalunya que té el problema d’una mostra molt reduïda de només 367 entrevistes. Això significa que, amb un nivell de confiança del 95%, el marge d’error és de ±5%. En altres paraules, un resultat del 10% igual pot voler dir tant un 15% com un 5%. És evident que, quan els marges són tan amplis, la seva fiabilitat queda molt restringida.
Aquesta important objecció té sobretot conseqüències quan les magnituds que s’obtenen en determinades respostes són petites.
L’enquesta permet observar com són els lideratges en cadascuna de les formacions polítiques, fet que dona lloc a tres caracteritzacions clares. Els lideratges forts, que són aquells en què els seus votants tenen un grau d’aprovació molt alt, són dos: Illa, amb un 82% d’aprovació entre els votants del PSC, i Junts, que encara arriba més amunt amb el 89%.
Hi ha tres lideratges de tipus mitjà que se situen entre el 50% i poc més del 60%. Són Oriol Junqueras, Sílvia Orriols i Ignacio Garriga (Vox). Aquest últim és el que obté un posicionament inferior, i el més destacat és el de la líder d’Aliança Catalana. Finalment, tenim els lideratges febles o molt febles, que són els casos d’Alejandro Fernández (PP) i, com a molt febles, Laia Estrada (CUP) i Jéssica Albiach (Comuns), que no arriben ni a una tercera part de suport per part dels seus votants. Si entre els mateixos votants el grau d’adhesió és tan petit, què es pot esperar del seu impacte electoral?
Si de les qualificacions dels mateixos votants passem al conjunt, podem constatar que, excepte Illa, la resta hi ha més que desaproven que aproven. Aquesta relació és particularment espectacular en el cas de Puigdemont, que per a un 20% d’aprovats és desaprovat per un 76%.
Si relacionem aquesta dada amb l’anterior, la del lideratge fort intern, podem concloure que Junts té una difícil peça al teler perquè té com a figura una persona exalçada pels propis, però amb escasses possibilitats de fer un resultat electoral que li permeti convertir-se en una primera força política. Junqueras participa una mica d’aquesta relació negativa, però no d’una manera tan accentuada com Puigdemont. Obté un 28% d’aprovació i un 64% de desaprovació.
Un altre aspecte que crida l’atenció és que, malgrat que els mitjans de comunicació majoritaris, i també la líder dels Comuns, Jéssica Albiach, malparlen contra Sílvia Orriols, els seus resultats mostren que la diferència entre favorables i desfavorables és petita. Albiach obté un signe negatiu per la diferència entre aprovacions i desaprovacions de 25 punts percentuals, mentre que Orriols en té 33. És pitjor, però no marca una clara distància entre una i l’altra.
Illa és l’únic que obté un balanç positiu: un 37% el desaproven i un 53% l’aproven. De fet, registra valoracions positives, a més a més, com és lògic, dels seus, per sobre de la mitjana per part d’ERC (62%), del PP (56%) i també per part d’ECP (58%).
Igual que passava amb els resultats de l’enquesta per a tota Espanya, la classe política es revela també com el primer problema per a Catalunya, si bé amb menys intensitat que en el cas espanyol. Quan es pregunta quin és el principal problema pel nostre país, el 38% assenyala la política. Segueixen a molta distància l’economia i la immigració, amb un 11% i un 10%, respectivament.
La valoració del govern de la Generalitat és considerada bona o molt bona per a un 45% i dolenta o molt dolenta per a un 35%. Per tant, també aquí hi ha un balanç favorable per a Illa. Però, com que la felicitat mai és completa, quan es pregunta com van les coses actualment a Catalunya, un 60% assenyala que van per mal camí.
Si bé la resposta no és de la total responsabilitat d’Illa ni del govern, significa un toc d’alerta sobre el grau de malestar de la població.
Loading ...
