Un país sense costures

Les societats, com els vestits, necessiten les costures per tenir forma i ser d’aquesta manera útils, complir les missions que tenen encomanades, que, en el cas dels països, estan molt relacionades amb el benestar, la justícia i la seguretat. Però a Catalunya cada cop estem més allunyats d’aquestes premisses, perquè han saltat la majoria de costures que ens construïen com a país. Ara només regeix un mantra fictici i una sola política.

El mantra és el d’una independència de naturalesa metafísica, compatible segons sembla, amb el lliurament incondicional més gran al Govern espanyol que mai ha registrat un Govern de la Generalitat. Ni tan sols els tripartits presidits per Maragall o Montilla, tots dos del PSC, s’havien lliurat tant al socialisme governant, com ho fa Aragonès amb el beneplàcit de Junqueras. Tot això amanit pels promptes de Junts, que sempre es calmen, perquè la mateixa dependència que té Esquerra de Sánchez, la té Junts d’Esquerra. El resultat de tot això és un desastre en la gestió del Govern i la més absoluta inoperància en la consecució de resultats en la relació amb el govern espanyol.

L’única política que sembla despertar l’interès de la Generalitat sota l’ègida de TV3 és tot allò relacionat amb les polítiques de gènere, l’homosexualitat i la transsexualitat. Si presten una mica d’atenció als mitjans de comunicació i acció de govern, s’adonaran del nombre de mesures, recursos atenció mediàtica, ràpida resposta, que registren aquests temes, mentre que altres vitals jeuen als marges de la cuneta. La commemoració del dia de l’orgull homo i transsexual ( ja és cridaner que algú pugui proclamar el que és un defecte, ser orgullós, sense rebre cap crítica per això), ha estat exuberant, i ha superat tots els nivells de saturació mediàtica i simbòlica. Només cal veure com onejaven les ensenyes d’aquest moviment polític a la Generalitat i a l’Ajuntament, les úniques que ho aconsegueixen any rere any, per constatar l’anomalia en què vivim.

Mentre qüestions bàsiques que fan patir de forma extraordinària moltes famílies, com la plaga d’ocupacions a Catalunya i especialment a Barcelona, ​​troben orelles sordes a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, qualsevol reivindicació del món GLBTIT (+) troba ràpid acomodament i resposta. ( I el (+) no ho posem nosaltres, sinó els seus protagonistes perquè significa que la llista de singularitats dotades de drets propis i per tant de privilegis, continua oberta)

Mentre que la inflació està destrossant la vida de moltes famílies, Generalitat, Diputació de Barcelona i Ajuntament, segueixen sense acomodar ajudes per pal·liar els danys, mentre mantenen les quantioses subvencions i convenis cap a tota aquella galàxia que ha formalitzat políticament que el desig sexual és el eix de tota política, complint-se així l’afirmació de la profeta de la teoria queer, Premi Nacional de Catalunya, Judith Butler. Aquest darrer fet simbòlic defineix clarament on és l’eix polític de Catalunya, on conflueixen els dos governs, el català i el barceloní, juntament amb la CUP. Fora de tot això és el res polític.

Tot i aquesta evidència, que juntament amb l’independentisme metafísic ens està destruint, cap dels plantejaments polítics incipients, però que pretenen donar resposta a l’actual crisi de Catalunya, contemplen per res que la política per a tots ha estat abduïda per les polítiques de gènere i de les identitats sexuals. Mentre tot això no es revisi continuarem en un atzucac.

 Loading ...