Per entendre Rússia amb el mínim esforç, si és que això és possible, un llibre és absolutament necessari. Es tracta de Rússia i els seus imperis 1894-2005 de Jean Meyer, en el qual l’autor traça la història des del final de la Rússia dels tsars fins a Putin. Un text que impressiona per la seva desbordant informació, presentada en termes ben articulats, que el converteixen en un instrument excepcional per a la interpretació de la Rússia actual.
Europa, Rússia i la guerra d’Ucraïna: entre la història i la geopolítica
Avui podem constatar, per exemple, la diferència entre el poder militar de l’URSS, que va donar lloc al naixement de l’OTAN per fer-li front, i la poca capacitat de mitjans convencionals de la Rússia actual. A la dècada dels 70, l’URSS tenia una flota i una aviació gairebé equiparables a les dels Estats Units i superava àmpliament les capacitats europees. Pel que fa a blindats, gaudia d’una superioritat formidable. De fet, es deia que l’URSS podia arribar ràpidament fins a París en una ofensiva terrestre, recolzada pel control dels països del Pacte de Varsòvia: República Democràtica Alemanya, Hongria, Txecoslovàquia, entre altres.
Avui, aquesta imatge dista molt de la realitat. Rússia està lluitant per guanyar terreny davant un exèrcit ucraïnès que ha estat forjat en la pròpia batalla. És evident que la gran capacitat bèl·lica de l’URSS va ser també una de les causes de la seva autodestrucció, quan el pes del seu sector militar-industrial va superar els límits del que era suportable.
La por a Rússia: lògica històrica o exageració política?
Si és així, la pregunta que sorgeix és: per què la majoria dels governs d’Europa, sobretot al nord i a l’est, estan tan preocupats pel risc d’una invasió russa?
En alguns casos, aquesta preocupació és lògica a causa de la memòria històrica. De la mateixa manera que Rússia té la seva memòria centrada en les agressions procedents d’Europa —des dels cavallers teutons, passant per Suècia en temps de Pere I de Rússia, la invasió napoleònica i les dues invasions alemanyes durant la Primera i la Segona Guerra Mundial—, Europa també recorda els patiments del passat. Per això, Rússia necessita un hinterland neutralitzat a les seves fronteres, paper que avui juguen Bielorússia i, potencialment, Ucraïna.
Ara que Finlàndia ha abandonat la seva neutralitat, resulta lògic que Polònia, reiteradament maltractada pels tsars i l’URSS, observi amb aprensió qualsevol moviment militar rus, per petit que sigui. El mateix ocorre amb les repúbliques bàltiques, que temen que una penetració de pocs quilòmetres pugui deixar-les pràcticament sense territori.
Però més enllà d’aquestes psicologies nacionals, l’actual voluntat armamentista d’Europa, expressada per les elits comunitàries, països nòrdics, Regne Unit, França i una Alemanya que actua com a fidel de la balança, demostra una aposta clara per la militarització. Fins i tot Pedro Sánchez, encara que sol predicar més que actuar, s’ha alineat amb aquesta postura, malgrat que la seva despesa pública en defensa segueix sent molt inferior al 2% del PIB, una xifra que ja es considera insuficient.
La relació històrica entre Europa i Rússia
La idea que Europa ha d’assolir una capacitat de defensa autònoma no és nova, però no hauria de construir-se contra Rússia, sinó afirmant les capacitats militars europees. Europa i Rússia han estat socis històrics durant dècades, fins i tot en els temps de la Guerra Freda i sota el règim de l’URSS.
A la dècada dels 70, durant el període de Brejnev, els intercanvis comercials entre Europa i l’URSS ja eren molt importants. L’energia russa —petroli i gas— garantia el subministrament davant possibles inestabilitats als països àrabs, com va ocórrer durant les crisis del petroli dels anys 70. Per tant, el subministrament energètic rus, especialment en el cas d’Alemanya, no és un fenomen recent, sinó la continuació d’una tendència natural: comprar recursos energètics a Rússia i vendre-li productes industrials.
Les arrels de la guerra d’Ucraïna
Si observem la guerra d’Ucraïna des de l’inici de la invasió russa, mai tindrem una explicació prou raonable per entendre què va portar Rússia a prendre aquesta decisió extrema.
Hem de remuntar-nos al Maidan, el cop d’estat que va deposar el president i el govern ucraïnès prorús. No l’hem qualificat com a cop perquè va ser d’inspiració occidental, concretament amb una participació activa de la CIA, que va finançar les forces més dretanes i extremes per liquidar el govern. La presència de l’extrema dreta en aquell moviment i, posteriorment, en la vida política i militar ucraïnesa, és una realitat innegable. Algunes unitats combatents d’aquest signe, com el batalló Azov, en són prova.
Ianukòvitx, el president deposat, que era considerat prorús, va ser destituït de manera il·legal després d’intenses protestes conegudes com l’Euromaidan, que van començar al novembre del 2013 quan va decidir no signar un acord d’associació amb la Unió Europea, optant en lloc d’això per enfortir els llaços amb Rússia.
El conflicte va escalar ràpidament, resultant en enfrontaments violents entre manifestants i forces de seguretat, cosa que finalment va portar a la destitució d’Ianukòvitx el 22 de febrer del 2014, després que fugís de Kíiv i busqués refugi a Rússia.
Des de llavors, es va dur a terme un procés de “desrusificació” molt agressiu, atacant la llengua i cultura russes, especialment a les regions orientals.
Va existir una oportunitat perduda quan la Unió Europea va rebutjar un possible acord econòmic a tres bandes entre Ucraïna, Rússia i Europa. Aquest acord hauria permès un desenvolupament equilibrat, en harmonia amb els interessos russos i europeus. Tanmateix, la negativa europea i la pressió occidental van forçar Ucraïna a triar entre Rússia i Europa, cosa que va resultar en una confrontació que encara avui paguem.
La necessitat d’una pau pragmàtica
Una Ucraïna neutral, amb acords econòmics entre Europa i Rússia, permetria una cooperació positiva per a totes les parts, especialment per al devastat país ucraïnès. Però per a això és necessària la pau, encara que això passi per la cessió de territoris actualment ocupats per Rússia, una cosa que, històricament, no ha establert precedents catastròfics.
Rússia no és l’URSS, ni té la capacitat ni l’interès d’envair Europa. Tanmateix, si Europa continua empenyent Rússia cap als braços de la Xina, estarà entregant el país més extens del món a la segona potència mundial i la més poblada, cosa que sí que suposaria un risc real a mitjà termini.
Una direcció política desconnectada
La direcció actual de la Comissió Europea i una bona part dels governs europeus representen unes elits polítiques desvinculades, amb una agenda pròpia que s’imposa a través dels mitjans de comunicació. Aquestes elits no només marquen l’agenda, sinó que manipulen la percepció pública.
Europa necessita pau a Ucraïna i un bon acord de cooperació amb Rússia, perquè Rússia no és el nostre enemic. I no pot ser-ho. Al contrari, Rússia ha de ser el nostre soci, si bé abans és necessari assolir una pau acceptable per a Ucraïna i Rússia. Està sobretot en mans dels Estats Units aconseguir-ho, cosa que per si sola assenyala l’error d’Europa de predicar una guerra que no pot prosseguir ella sola.
