En el transcurs de la roda de premsa de Sánchez, a la tornada de les seves polèmiques vacances, ha anunciat que posava a disposició de les CCAA 2.000 rastrejadors procedents de l’exèrcit. Aquesta aportació, si ens atenim a l’estàndard alemany que és un dels més valorats en l’àmbit internacional de disposar d’un rastrejador cada 5.000 habitants, cobriria una població de 10 milions de persones que s’afegiria a la cobertura actual de la qual ja disposen les CCAA.
El problema és que el govern, l’equip del Dr. Simón, desconeix quin és el nombre total de rastrejadors que disposen les diverses autonomies, i a més tampoc té informació sobre la seva caracterització; si són a plena dedicació, a temps parcial, si han realitzat o tenen algun tipus de formació específica. Per exemple, les persones que a Catalunya operen des del call center no són rastrejadors, i per tant no es poden comptabilitzar com a tals, senzillament són personal del servei telefònic d’una empresa contractada que es limita a trucar al llistat de persones que han estat en contacte amb malalts per verificar que estan fent la quarantena.
La funció del rastrejador és una altra, i de fet està contemplat en el Plan de Respuesta Temprana en un escenario de control de la pandèmia por Covid-19 del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, celebrat el 16 de juliol. En ell es defineix l’estratègia de detecció precoç, vigilància i control de la Covid-19, i el paper del rastrejador que és la persona dotada d’una formació específica que ressegueix exhaustivament tots els contactes que ha tingut una persona que ha estat identificada com a portadora.
El mateix Banc d’Espanya acaba de formular en un informe una sèrie de recomanacions en aquest camp que demana un dràstic augment de la detecció i el rastreig; un salt d’escala de manera de fer proves i rastrejos amb caràcter massiu. La raó és molt concreta: “el cost mensual d’implementar aquesta estratègia seria inferior a les pèrdues econòmiques que la pandèmia podria provocar en menys d’una setmana.
En aquest escenari la mancança espanyola és molt evident perquè continua reiterant els mateixos dèficits que a l’inici. Hi ha una manca absoluta de planificació, coordinació i lideratge per part del govern espanyol i aquest fet multiplica en cascada els inconvenients, confonent l’autogovern autonòmic amb la descoordinació. És necessari que el govern espanyol reguli amb precisió tot el procés del qual els rastrejadors en són una part central però no única, i que acoti els estàndards necessaris en cadascuna d’aquestes parts del procés i homogeneïtzi les exigències qualitatives.
Concretem-ho: en primer terme ha d’establir un nombre mínim massiu de proves per PCR, i en aquest sentit ha d’acostar-se necessàriament i amb urgència a les xifres dels països d’èxit, com Corea i Alemanya. Aquesta fase exigeix a més un resultat més ràpid que l’actual dels diagnòstics, perquè si s’han d’esperar 48 hores, una part del mal ja està propagat. I també fórmules que facilitin aquesta massivitat d’anàlisis. La centralització en els CAPS és, en aquest sentit, una limitació. Hi ha autonomies que han descentralitzat parcialment la presa de mostres, fins i tot sense baixar del cotxe. En el cas de Catalunya, i només de manera recent, s’han fet proves en localitats escollides, alguns barris de Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet, etc., però en un nombre absolutament insuficient. Només si hi ha suficients PCR amb resposta ràpida del diagnòstic, la feina dels rastrejadors que ve a continuació pot ser eficaç.
Atenint-nos a l’estàndard alemany, Catalunya necessitaria 1.500 persones preparades i específicament dedicades a aquesta tasca i a temps complet. No hi són i les xifres que dóna la Generalitat són deliberadament confuses, presentant com a rastrejadors figures que no ho són. Aquesta tasca és essencial per acotar i confinar a les persones que són positives en Covid-19. Però un cop identificades i feta la comunicació a aquestes persones, el problema no queda resolt. No ho està si no hi ha un control efectiu del compliment de la quarantena de totes elles, i en el seu defecte les sancions importants que actuïn com a dissuasiu del seu trencament. Per exemple, en el cas de Catalunya no hi ha dades sobre l’estat d’aquestes persones, ni de les sancions que s’han pogut imposar. La Generalitat, com altres administracions, en lloc de presentar resultats, que serien xifres en relació amb els aspectes esmentats, el que fa és subratllar només els mitjans que hi destina, en aquest cas el seguiment a través del call center. Però trucar a les persones potencialment en quarantena no garanteix ni molt menys que aquestes l’estiguin complint. Per no conèixer ni tan sols tenim informació sobre el nombre de trucades fallides, que seria un indicador imperfecte, però que aportaria alguna informació sobre el grau de compliment.
En definitiva, darrere de les paraules i de les xifres sobre mitjans, hi ha d’haver concreció sobre els objectius assolits.
La Generalitat ha d’informar del nombre diari de PCR que fa, del temps en que es dóna el resultat de la prova, el nombre de positius, la dimensió de les cadenes de contagi, el nombre de persones en quarantena i el grau efectiu de compliment d’aquesta. Sense aquestes dades és impossible que ni els mateixos responsables puguin avaluar si les polítiques que segueixen funcionen bé.
