Un any més de Sánchez… i vol arribar al 2031 com a mínim

Aquesta frase, aparentment hiperbòlica, resumeix una percepció: Pedro Sánchez considera que la fi de tota política és eternitzar-se en el poder. Creu que l’únic judici vàlid sobre què fa i el que deixa de fer és el seu, i que aquest sempre és altament favorable, és una evidència. I que tot allò que discrepa d’aquest diagnòstic forma part automàticament de la “fatxoesfera”, això no para d’esmentar-ho, com va tornar a fer ahir en la seva compareixença per “valorar” formalment la legislatura recent.

En realitat, el que va oferir va ser una injecció en vena d’autoelogis i desqualificacions ad hominem contra l’oposició —especialment el PP— confirmant allò que reflecteix una enquesta recent sobre la greu polarització de la societat espanyola, que assenyala que els dos grans polaritzadors del país són Santiago Abascal i ell mateix.

El més greu no és que Sánchez defensi aquest relat, sinó que realment s’ho creu. Això revela una distorsió de la realitat perillosa pel nostre present i pel futur pròxim.

Pensions: un èxit sense sostenibilitat real

Sánchez va posar les pensions com un dels grans “èxits” del seu mandat. Però la realitat macroeconòmica mostra una tendència preocupant. El dèficit del sistema contributiu de pensions s’aproxima als 60.000 milions d’euros, aproximadament un 3,8 % del PIB, i per al 2025 es preveu que arribi als 62.476 milions d’euros, un 4 % del PIB, dues dècimes més en un sol any!

Això no són xifres abstractes: ho paguem amb impostos avui i amb endeutament demà. Si no es fa una reforma profunda i estructural del sistema, aquest dèficit podria situar-se entre el 5 % i el 6 % del PIB l’any 2040, una magnitud pràcticament inassolible que posa en qüestió la sostenibilitat de les pensions de les generacions que ara treballen.

La paradoxa és brutal: Sánchez exhibeix l’augment de pensions com a triomf social, però la seva trajectòria fiscal i econòmica deixa un saldo insostenible. I aquest dèficit no és només numèric: és una bombolla de futur que explotarà al damunt dels treballadors i de la classe mitjana baixa, sobre els que ara estan pagant a la Seguretat Social pensant que s’asseguren el futur.

Salari Mínim Interprofessional: victòria legislativa, problema econòmic

La pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha estat un dels punts més destacats de la política social del govern. L’SMI ha pujat substancialment: més del 50 % en els últims anys, arribant als 1.184 euros al mes en 14 pagues el 2025, o 15.120 euros bruts anuals el 2023. Aquest creixement respon a un objectiu social: acostar l’SMI al 60 % del salari mitjà, reduint la bretxa salarial entre la part inferior i la mitjana de la piràmide de remuneracions.

Però avui aquesta pujada sostinguda ha donat lloc a un fenomen econòmic preocupant: la compressió salarial.

La compressió salarial: què és i per què importa

La compressió salarial es produeix quan el salari mínim s’aproxima al salari més freqüent (salari modal). Aquest fet, que podria semblar positiu a primera vista, és en realitat un senyal d’estancament o deteriorament en la part mitjana de la distribució de salaris.

Segons anàlisis basades en l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’INE, la bretxa entre el salari mínim i el salari modal ha passat d’envoltar el 43 % el 2018 a reduir-se dramàticament fins al 3 % el 2023. Això significa que la distribució salarial ha deixat d’expandir-se per la part mitjana, amb un augment real gairebé nul o fins i tot negatiu en els salaris que percep la majoria de treballadors.

Per què és tan alarmant?

Quan el salari que cobren la major part dels treballadors no creix en termes reals, això indica que l’augment dels salaris no prové d’un creixement productiu o de productivitat, sinó de l’acció reguladora per decret del salari mínim. En altres paraules, l’SMI s’ha convertit més en un sostre que en un veritable motor d’elevació salarial, especialment per als treballadors amb baixa o mitjana qualificació i per a les petites i mitjanes empreses que no poden traslladar els costos laborals als preus.

El resultat és clar: mentre l’SMI puja, el salari modal s’estanca o cau en termes reals, cosa que erosiona la base econòmica de la classe mitjana baixa.

Més treballadors afectats: una tendència estructural

Les dades mostren que el percentatge de treballadors amb salaris en els trams més baixos ha crescut. Fa uns anys, l’impacte de l’SMI afectava aproximadament un 7-8 % dels treballadors. Avui, si s’inclouen els salaris al voltant del 125 % de l’SMI, aquesta incidència podria situar-se entre el 10 % i el 20 % o més. Això vol dir que treballadors amb certa experiència o qualificació que abans estaven per sobre dels mínims salarials es veuen ara atrapats en una estructura salarial comprimida.

En resum, la pujada de l’SMI ha estat una victòria en la lluita contra la pobresa laboral, però la seva convergència amb el salari modal indica que el creixement salarial real només es produeix per decret, no per una política econòmica robusta basada en productivitat i competitivitat.

El gràfic que diu més que mil paraules

Un gràfic publicat per El Confidencial amb el títol “Cicle econòmic i pobresa material” sintetitza aquesta realitat amb dades contundents. S’hi mostren indicadors de pobresa o privació material subjectiva mesurats segons quants elements bàsics no pot permetre’s una persona o una llar. Aquestes dades formen part de les estadístiques oficials de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i s’utilitzen també en informes sobre pobresa i exclusió social.

Les categories són:

• Carència en 2 conceptes: llars que no es poden permetre almenys 2 dels béns o serveis considerats bàsics.
• Carència en 3 conceptes: llars mancades de 3 d’aquests elements.
• Carència en 4 conceptes: llars que no poden permetre’s 4 o més d’aquests béns, la qual cosa s’identifica com carència material extrema.

Aquests conceptes inclouen:

• No poder anar de vacances una setmana a l’any.
• No poder permetre’s un àpat de carn/pollastre/peix cada dos dies.
• No poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada.
• No poder afrontar despeses imprevistes.
• Haver tingut retard en pagaments de l’habitatge o compres a terminis.
• No poder tenir cotxe, telèfon, televisor o rentadora.

I són precisament aquestes carències les que han crescut ara en un grau comparable o superior al que es va veure durant el període de crisi que va començar el 2008 i va durar fins al 2014.

Tot i que ara hi ha un notable grau d’ocupació, les carències materials continuen augmentant. És el que s’ha anomenat: “pobres que treballen”, és a dir,  treballadors atrapats en salaris baixos, amb una compressió salarial que limita la retribució real i genera una polarització social creixent.

Conclusió: Sánchez, crisi i polarització real

Pedro Sánchez és molt més que un cas de polèmica i corrupció política: la seva gestió econòmica i social té impactes reals i mesurables molt negatius en la vida de milions de ciutadans.

Mentre l’IBEX 35 bate rècords i arriba a cotes insòlites, com els 17.000 punts, la realitat social en el terreny salarial i de carències materials empitjora. És la paradoxa d’una economia dividida: els mercats en alça, però la base social en retrocés.

I si això és demagògia, en tot cas és la demagògia dels fets.

 Loading ...