Una altra vegada a Espanya, i aquesta ja és la tònica dels últims anys, tindrem un govern que la seva prioritat és la de mantenir el poder en les pròximes eleccions i no la de realitzar les reformes, amb vista a mitjà i llarg termini, que tant necessita Espanya.
La Comissió Europea (CE) ja va picar la cresta a Sánchez sobre els frustrats pressupostos del 2019 que van conduir a la celebració d’eleccions el maig.
En aquella ocasió la CE va argumentar que els ingressos previstos estaven sobreestimats i que per tant Espanya es desviaria de l’objectiu de dèficit pel 2019 que el mateix govern socialista va establir en l’1,8% del PIB. A causa de la no aprovació d’aquell pressupost, el mateix Pedro Sánchez va ressituar l’objectiu de dèficit pel 2019 en el 2% del PIB, molt lluny de senda pressupostària aprovada el 2017 que el situava en l’1,3%.
Tot i aquest major marge de maniobra, l’Autoritat Fiscal Independent (AIREF) ha estimat aquest desembre que tampoc es complirà aquest 2% autoimposat per Sánchez. Aquest fet impacta directament en el deute públic que el tercer trimestre de 2019 es va situar en el 97,8% del PIB.
Per tant, en els últims cinc anys en què hem viscut una important bonança econòmica, el deute públic s’ha reduït en menys de 3p.p. Paral·lelament, tot sembla indicar que el creixement del PIB baixarà del 2% i l’atur continuarà situat en el 14%, lluny dels nostres veïns europeus.
A més, a aquest escenari cal afegir-hi que entrarà en vigor la reforma constitucional de l’article 135, en concret l’article 135.2.[1] . Per tant, si el marge pressupostari ja era petit el 2019, pel 2020 encara ho serà més.
En tot cas, PSOE i Podemos s’han cobert parcialment les espatlles esmentant en l’acord que les diverses mesures s’hauran d’articular “adaptant-se al nou context macroeconòmic”. És a dir, un empitjorament de l’economia és motiu per a que no s’apliquin les mesures esmentades en l’acord de govern.
Sintetitzant, el marge pressupostari és més estret el 2020, a més la Constitució per primera vegada obligarà al govern a no presentar un dèficit estructural segons els estàndards de la UE.
Paral·lelament, el PSOE i Podem presenten un acord amb un augment de despesa molt important però que no queda clar com es finançarà. Finalment argumenten que totes aquestes mesures estaran subjectes a la situació macroeconòmica. Jutgin vostès mateixos.
I mentrestant les mesures necessàries per assegurar la sostenibilitat i el progrés d’Espanya a llarg i mitjà termini continuen posposant-se. El sistema de pensions ja fa mesos que és senzillament insostenible. Els qui avui cotitzen ja no cobreixen les necessitats dels pensionistes. La inversió en I+D continua sent de les més baixes d’Europa i pel que sembla no es revertirà, i si hi sumem el desajust actual entre oferta i demanda de treballadors (manca de treballadors tècnics i excés d’universitaris), llastra la productivitat laboral i per tant fa persistir l’endèmica tendència espanyola que per guanyar competitivitat ha de reduir costos enlloc d’augmentar el valor afegit.
Igualment, el sistema laboral dual continuarà provocant que els treballadors amb contracte temporal, especialment joves, continuïn vivint en la incertesa i la precarietat augmentant les desigualtats no només de classes socials, sinó sobretot intergeneracionals.
Així doncs, tindrem focs artificials d’un acord que parla de progrés, però com es diu, serà “más de lo mismo”. Vetllant en la revalidació del poder a curt termini i oblidant que el futur es comença a construir avui i no demà.
[1] “El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.
Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.”
