És clar que la UE ha contestat a la invasió d’Ucraïna amb una unitat i contundència mai vista. Fins i tot ha traspassat algunes línies vermelles, en part vinculades a la carta de drets de la mateixa UE. Aquest és un fet molt important que ha de ser considerat atentament perquè sota un aspecte i en nom d’una democràcia liberal, es van reduint els drets propis d’aquesta democràcia.
Situem un exemple, la censura. El tancament de les dues emissores russes, RT i Sputnik, en nom que difonen informació falsa, és una liquidació del dret de la llibertat d’informació, i la millor constatació, el més dur de la pel•lícula, és que els EUA no han operat de la mateixa manera perquè les garanties constitucionals ho impedeixen. A Europa des de la Covid-19 ens estem acostumant al fet que els estats actuïn al marge dels drets reconeguts i aquesta és una pèssima deriva. Caldrà estudiar-la.
Per tant, primera consideració, l’actual dinàmica europea té també, junt amb els elements positius una vessant fosca: la cancel•lació de tots aquells que no comparteixen els punts de vista hegemònics. Era un fet que ja estava present en molts estats. Espanya és un exemple de llibre, però ara s’aplica de manera clamorosa a la UE. No és aquest el projecte europeu que van construir els pares fundadors.
Una segona pregunta que cal fer-se sobre el futur a curt i llarg termini és què pensem fer amb la guerra d’Ucraïna. Si Rússia acaba imposant-se, i no sabem exactament què significa això, quin és el projecte? Mantindrem un estat bèl•lic de baixa intensitat indefinit amb un règim de sancions duríssimes que també castigaran Europa? Enviem armes i més armes als ucraïnesos perquè es matin amb els russos i aquests aplanin el camí en nom d’un món millor? Amenacem Rússia com ha fet la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb la incorporació d’Ucraïna a la UE?
Cal recordar en aquest últim aspecte que els acords de la UE estableixen una clàusula semblant als de l’OTAN que obliga els estats membres a acudir en defensa de qualsevol dels països que en formen part si aquest és atacat. Per tant, formular ara la idea d’acullir en un futur a Ucraïna a la UE només fa que accentuar la psicosi russa, que s’està gestant un escenari amenaçant a les seves fronteres, en lloc de construir un espai de neutralitat, que és el que sempre s’ha demanat. De fet, el que reclama Rússia no és diferent de la política que han seguit els EUA, que van impedir, fins i tot acudint al risc de guerra nuclear, que hi pogués haver instal•lacions russes a Cuba per la proximitat a les seves costes.
Més enllà de l’entusiasme bèl•lic, també humanitari, més enllà de la russofòbia que envaeix en aquests moments, Europa, els seus dirigents, necessiten tenir la claredat d’idees per saber com es pot sortir de l’actual conflicte i recordar que no hi ha sortida sense negociació, ni bona negociació sense concessions mútues.
Cal recordar la nostra pròpia experiència el que hem après del tràgic passat d’Europa. De la I Guerra Mundial vam aprendre que és molt fàcil començar-la, fins i tot quasi de manera inconscient. El famós llibre “Sonámbulos: Cómo Europa fue a la guerra en 1914” (Christopher Clark, 2014) n’és un bon testimoni. La segona experiència d’aquesta mateixa guerra és que unes sancions excessives, la voluntat de destruir l’adversari derrotat, Alemanya en aquest cas, va generar un monstre més gran, que va ser el nazisme i Hitler.
De la II Guerra Mundial hem après que és infinitament més avantatjós entendre’s i cooperar, buscar els interessos comuns que ens uneixen en l’ordre material i espiritual a dirimir els plaers per la força de les armes. Aquesta és la nostra herència més actual.
Avui res de tot aquest patrimoni apareix en les línies de conducta dels que regeixen la Comissió Europea, ni molts dels seus estats membres. I això com a ciutadans, que estem a l’albir dels que decideixen, ens hauria de preocupar molt.
Loading ...
