S’atribueix a l’acadèmic i secretari d’estat nord-americà (1973-1977) recentment difunt Henry Kissinger la pregunta retòrica “a qui he de trucar si vull parlar amb Europa?”.
La cita captura com cap altra la pèrdua de rellevància de les nacions europees com potències internacionals, i alhora l’aparició d’una entitat supranacional a les beceroles, amb aspiracions d’actor geopolític, però insuficientment madura per a tenir veu pròpia.
Han passat gairebé cinquanta anys des que el Dr. Kissinger deixà les seves funcions oficials com a cap de la diplomàcia nord-americana, però la pregunta continua sense resposta.
Així ho tornaren a demostrar els principals líders europeus reunits dilluns 17 de febrer a París, quarter general del paladí de la superpotència europea, Emmanuel Macron.
França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia, Regne Unit, la Comissió Europea i la mateixa OTAN havien proposat reunir-se per a determinar una posició comuna davant l’administració nord-americana de Donald Trump i l’obertura del procés de pau entre els Estats Units i Rússia per a posar fi a la guerra d’Ucraïna.
Hores després que el primer ministre britànic, el laborista Keir Starmer, obrís la porta a la possibilitat, anticipada pels Estats Units, d’enviar una força de pau europea per a supervisar sobre el terreny el compliment dels termes d’un futur armistici, quatre països expressaren les seves reserves.
Abans de la cimera, França havia recollit el guant llançat per Washington i havia proposat una “força de confortament” europea que se situaria per darrere, i no pas sobre, l’eventual línia de separació entre Ucraïna i Rússia.
Alemanya, Itàlia, Espanya i atenció, també Polònia, consideraren però la idea prematura i desafortunada. El canceller alemany Olaf Scholz arribà a afirmar estar “una mica irritat” per la discussió encetada pel seu homòleg francès.
Després de tres anys de guerra, i sense que una sola proposta de pau hagi sortit de Brussel·les, res fa pensar que a hores d’ara Europa pugui revertir la tendència i jugar un paper capaç d’influir en el curs dels esdeveniments.
Els països europeus han estat relegats des del començament de la invasió russa d’Ucraïna a un rol de proveïdors d’armes i recursos financers, mentre que els Estats Units, a més de ser el principal donant individual, han mantingut la batuta política de la situació en tot moment.
El primer ministre polonès Donald Tusk, al capdavant d’un país cada cop més escèptic amb la continuïtat del suport a Ucraïna, intentà matissar les diferències entre les capitals europees adduint que l’essencial és que totes han reconegut la importància d’incrementar la despesa militar.
Una constatació, per cert, que també ha comportat la seva part de desacord, en negar-se Alemanya a seguir una (altra) proposta de França d’emetre deute compartit destinat a incrementar les inversions en defensa.
Per la seva banda, la Comissió Europea ha proposat una excepció en les regles del dèficit per autoritzar més despesa militar. Potser serà la manera que a Espanya, Pedro Sánchez es decideixi d’una vegada per totes a fer quelcom més que parlar als fòrums internacionals.
La cimera de París torna a deixar en evidència la cacofonia europea en matèria de política exterior i de defensa comuna. Però el problema de fons no és només que Europa no aconsegueix parlar amb una veu comuna, sinó que és incapaç de formular cap proposta substancial, relegant-se de forma sistemàtica al segon pla i a fer seguidisme, inclòs el mateix Macron.
Loading ...
