Trump, Europa i el final de la dependència estratègica

Donald Trump és potser el personatge polític més fàcil de detestar del nostre temps. Els seus posats histriònics, la seva inclinació a la desmesura verbal, la brusquedat amb què sovint redueix la complexitat humana a una consigna i una manera de parlar que sembla contradir-se mentre en realitat tempteja diversos nivells de negociació al mateix temps, el converteixen en un blanc perfecte. No ja de la crítica, que és legítima, sinó d’una passió negativa més profunda: el rebuig moral convertit en odi polític.

Però el judici sobre un governant no es pot esgotar en la psicologia dels seus gestos. S’ha d’elevar al terreny de les categories històriques i polítiques. I, des d’Europa, la qüestió decisiva no és si Trump agrada o disgusta, sinó què revela sobre nosaltres mateixos.

El primer que revela és una profunda inconsistència europea. Molts dels que avui enyoren el vell ordre internacional obliden que durant dècades van denunciar precisament aquest mateix sistema per estar dissenyat a favor dels Estats Units. Aleshores era, deien, l’expressió d’un imperialisme arrogant. Ara que les regles es fracturen, es lamenten com si s’hagués perdut una edat d’or. La contradicció no és menor: el que en realitat batega en bona part d’aquesta crítica no és una preocupació per l’ordre, sinó una vella incomoditat amb Occident, entès com la síntesi històrica dels Estats Units, la civilització política, el sistema de llibertats i el mode de vida.

Aquest món és imperfecte, com tota obra humana. Però conté virtuts que Europa ha anat perdent: energia històrica, consciència de poder, voluntat de defensa i una relació menys culpabilitzada amb la seva tradició.

Res no obligava que la relació entre els Estats Units, la Unió Europea i l’OTAN romangués congelada en les condicions de la Guerra Freda. Aquella arquitectura responia a una amenaça existencial: l’URSS, el poder nuclear i la vocació expansiva. Pretendre que, desaparegut aquell escenari, Washington havia de continuar sostenint indefinidament la seguretat europea en termes idèntics era, com a mínim, una ficció confortable.

Trump ha fet esclatar aquesta ficció. I, per incòmode que resulti admetre-ho, en aquest punt la seva lògica és difícilment refutable. La immensa despesa militar nord-americana dedicada a la protecció d’Europa va perdre part del sentit fa temps. El que ha resultat patològic no ha estat el replegament nord-americà, sinó la negativa europea a assumir durant anys una evidència estratègica elemental: la defensa pròpia no es pot externalitzar eternament.

Passa el mateix amb l’economia. Tampoc no estava escrit que els Estats Units poguessin perpetuar sense límit una dinàmica d’endeutament creixent, important molt més del que exporta i finançant el desequilibri gràcies al privilegi del dòlar com a moneda de reserva global. Aquest mecanisme tenia un límit estructural. Tot indica que hi hem arribat.

Que Trump hagi optat per corregir-ho mitjançant aranzels pot discutir-se en els seus efectes, però no en la legitimitat política des de la lògica del seu interès nacional. Que perjudiqui Europa no elimina la seva racionalitat. Al contrari, obliga Europa a preguntar-se per què no ha fet els deures productius, energètics i industrials mentre la Xina consolidava un domini estratègic sobre cadenes crítiques, minerals essencials i sectors bàsics per a l’electrificació.

El problema no és Trump. El problema és la molicie europea, aquesta cultura política que ha confós comoditat amb estabilitat i dependència amb virtut.

Per això els que presenten Trump com una mera improvisació cometen un error de diagnòstic. El seu estil pot ser contingent, fins i tot teatral. Però les línies de força que expressa no ho són. Responen a una profunda reorientació de Washington: menys universalisme moral, més interès nacional; menys tutela gratuïta, més reciprocitat; menys globalització ingènua, més competència estratègica, menys feminisme de gènere i LGBTIQ, més valors conservadors i més família.

Estem entrant en una nova era i Trump ha estat, ens agradi o no, un dels seus grans acceleradors.

Hi ha a més èxits que la narrativa dominant minimitza. La pressió exercida sobre les dictadures cubana i veneçolana, amb efectes de desgast intern i erosió real de les seves estructures de control, va marcar un punt d’inflexió que altres administracions no van assolir. No vol dir una democratització consumada, però sí la ruptura d’inèrcies que semblaven intocables.

Tampoc no és menor l’impuls donat a la nova expansió espacial de llarg abast, amb el retorn de l’ambició lunar i la reobertura de l’horitzó estratègic extraterrestre. El vol a la lluna no ha sorgit amb Trump, però s’ha fet en el seu mandat. I és un fet històric. No es tracta només de prestigi tecnològic. Hi ha una cosa profundament civilitzadora: oferir a la humanitat un projecte convergent, una empresa comuna capaç de desplaçar la lògica de la guerra com a motor exclusiu d’innovació.

La qüestió iraniana resumeix millor que cap altra la insuficiència moral i intel·lectual europea. La guerra preventiva o sorprenent ha de ser jutjada amb severitat, i una agressió no deixa de ser-ho per qui la protagonitzi. Però seria un error infantil transformar automàticament l’Iran en víctima innocent i els Estats Units en encarnació del mal.

La pregunta veritablement seriosa és una altra: com hem permès durant dècades que Teheran, a costa de l’empobriment del seu poble, construís una arquitectura formidable d’agressió regional? El seu programa de míssils, la seva insistència nuclear, la projecció sobre l’Iraq, la sustentació de Hamàs, Hezbollah i els hutí no eren moviments defensius. Responien a un propòsit estratègic inequívoc.

Europa, que viu molt més a prop d’aquesta amenaça que Washington, va preferir massa temps la retòrica diplomàtica a la lectura realista del poder.

Ara el risc és evident: una crisi energètica que derivi en un episodi d’estanflació comparable als xocs petroliers dels anys setanta. Seria devastador per al continent. Però fins i tot en aquest escenari, la responsabilitat principal no recauria només en Trump, sinó en unes elits europees incapaces d’actuar segons els nostres interessos materials més elementals. En definitiva, no són els EUA qui depenen del petroli i el gas dels països del Golf.

Criticar Trump pot ser intel·lectualment còmode. Substituir amb aquesta crítica la política necessària és, en canvi, una forma de suïcidi estratègic .

Si d’aquest procés emergeix una retirada formal o informal de la protecció dels Estats Units sobre Europa, la catàstrofe no serà el resultat de la lògica nord-americana, sinó de la nostra renúncia perllongada a pensar com a civilització amb interessos propis.

Havel hauria reconegut aquí l’essència del problema: el poder no es perd primer per la força externa, sinó per la mentida interior que impedeix anomenar les coses pel seu nom. Europa corre avui aquest risc. No el de Trump, sinó el de seguir amagant-se darrere seu per no afrontar la seva pròpia decadència.