18 anys després de la invasió nord-americana de l’Afganistan, milers de morts i centenars de milers de milions de dòlars gastats en la guerra, els Estats Units es troben amb les mans buides.
Les darrers setmanes han estat d’una activitat frenètica i caòtica. Tot s’inicià quan l’administració Trump anuncià un possible acord amb els talibans, els mateixos dels qual el país s’alliberà al 2001.
La idea del president nord-americà de discutir amb els líders talibans a Camp David aixecà una multitud de comentaris. Veterans de la guerra com el general David Petraeus demanaren seguir lluitant. Pels afganesos i per la pròpia dignitat dels morts nord-americans. Davant una nova onada d’atemptats contra civils a l’Afganistan, alguns dels quals reivindicats pels propis talibans, Trump descartà la idea.
Però amb o sense acord amb aquest grup col·laborador d’Al-Qaeda, el que està més clar que mai és que l’Afganistan suposa una trista derrota. Una derrota que ens afecta a tots, directa o indirectament.
En primer lloc, es tracta d’una derrota estratègica, com explica el professor Stephen M. Walt. Els èxits militars nord-americanes –fulminants des d’un punt de vista bèl·lic- no s’han traduït en victòries polítiques.
Quasi bé vint anys després de la intervenció, el enorme i sincer esforç d’Amèrica per a modernitzar l’Afganistan no ha portat absolutament cap resultat. El dia a dia dels afgans és igual o pitjor que als mesos abans del 11S.
Cal dir que les circumstàncies en les quals els Estats Units intervingueren en el país eren particularment difícils. Des de tots els punts de vista -geogràfic, ètnic, religiós, polític, històric, econòmic- l’Afganistan presenta dificultats enormes a la modernització. L’exercici d’enginyeria social era molt arriscat.
En segon lloc, i encara més important per a nosaltres europeus, no es tracta d’una derrota tan sols nord-americana. Cal recordar que pràcticament tots els països del Vell Continent, començant per Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Espanya, contribuïren en la missió. Tots han patit baixes mortals i invertit milions d’euros en el país.
Més enllà de la contribució humana i material, tot Europa ha cregut, com els Estats Units, que era possible preparar un futur millor pels afganesos. Un futur de pau i prosperitat, fonamentat en els nostre valors democràtics i humans.
No ha estat possible. No són les armes occidentals les que han fallat, ha estat la nostra forma d’entendre el món. Els que pensaven com Francis Fukuyama que amb la derrota de la URSS, el liberalisme polític triomfaria inexorablement arreu s’han equivocat de forma estrepitosa.
De fet, a la major part de indrets del món les condicions necessàries per exportar amb èxit el nostre model no existeixen. I no serà algú de fora qui les faci aparèixer per art de màgia en un termini tan curt des d’un punt de vista històric com 20 anys.
Quan els Estats Units, i amb ells els països europeus, es retirin, probablement l’Afganistan farà un salt enrere. Aquest país que ha històricament rebutjat totes les intervencions estrangeres tornarà a ser governat per un grup col·laborador amb el terrorisme islamista, despòtic, sanguinari i que ens detesta amb totes les seves forces.
