La publicació de l’esborrany de sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la Llei d’Amnistia ha confirmat el que molts ja intuïen: la decisió definitiva serà una formalitat.
El text, elaborat per la vicepresidenta del TC, Inmaculada Montalbán, dóna la seva benedicció —amb gairebé matisos— a la controvertida Llei Orgànica per a la «normalització institucional, política i social a Catalunya». I ho fa amb una majoria governamental que assegura que poca cosa més que una coma es canviarà quan el text vegi la llum oficialment.
Aquest suport a l’amnistia parteix d’una interpretació expansiva de la Constitució
El legislador pot legislar en tot allò que no estigui expressament prohibit. Tot i això, aquesta visió xoca amb una lectura més garantista i tradicional de l’ordre constitucional, que entén que l’Estat —a diferència del ciutadà— només pot actuar dins del marc delimitat per la mateixa Carta Magna. Aquesta diferència no és menor. És, en realitat, el nucli del debat sobre els límits del poder legislatiu i el paper del Tribunal Constitucional com a garant darrer de l’ordre jurídic.
L’esborrany sosté que la llei no vulnera drets fonamentals ni envaeix la funció judicial, perquè considera que no substitueix sentències, sinó que elimina conseqüències punitives per tal d’un interès superior: la convivència. Segons el TC, aquesta norma respon a la necessitat de “superar les tensions socials i polítiques” derivades del procés independentista, un fenomen que descriu com “una de les crisis més grans de la democràcia espanyola”. I en aquest punt es dispara la paradoxa: el tribunal assegura no valorar fins polítics, però legitima la norma en funció d’ells.
Més enllà d’aquesta contradicció estructural, l’esborrany sí que assenyala alguns elements d’inconstitucionalitat —encara que menors— com l’exclusió discriminatòria de manifestants contraris al ‘procés’ dels beneficis de la llei, l’intent d’ampliar el límit temporal de l’amnistia sense justificació suficient, i la manca d’audiència prèvia a les acusacions populars en els procediments. Això no obstant, no entra a valorar un dels aspectes més sensibles del cas: la malversació. El Partit Popular no va impugnar aquest punt, cosa que permet al TC evitar pronunciar-se sobre la possible amnistia a líders com Carles Puigdemont, encara als llimbs jurídics.
El contingut jurídic no pot amagar la deriva política
El TC ha assumit, amb aquest esborrany, una funció gairebé constituent. S’arroga el dret de reinterpretar el text constitucional, dotant al Congrés d’una facultat que no té: modificar, de facto, l’abast de la Constitució sense seguir els procediments de reforma que s’hi preveuen. Es consagra així una “Constitució oberta”, no per consens ni necessitat històrica, sinó per una majoria conjuntural al Parlament i al mateix Tribunal.
El veritable problema no rau tant en l’amnistia com en allò que implica per al futur de l’Estat de dret. Si el TC justifica la norma per la seva contribució a la «pau social», quin serà el límit per a futures lleis que invoquin aquest mateix argument? Què queda del principi de legalitat si el legislador pot amnistiar delictes en funció de la utilitat política? No és això, precisament, allò que l’article 9.3 de la Constitució prohibeix: l’arbitrarietat del poder?
La sentència, que serà debatuda a partir del 10 de juny i votada el 24, marcarà jurisprudència per als 23 recursos encara pendents sobre l’amnistia. I ho farà en un context en què les institucions de l’Estat es veuen cada cop més condicionades per les necessitats polítiques del moment.
El president Pedro Sánchez va negar fins a l’avorriment la constitucionalitat de l’amnistia abans de les eleccions. Només després de necessitar els vots de Junts per a la investidura, va canviar el discurs. Aquesta metamorfosi —legítima en política, però tòxica en dret— és el que ara intenta revestir-se de legalitat des del mateix Constitucional.
El Tribunal Suprem ja ha plantejat la discrepància
Adverteix d’una vulneració del principi d’igualtat (art. 14 CE) i de la seguretat jurídica. A parer seu, no es pot amnistiar selectivament els delictes del ‘procés’ sense fer-ho amb conductes anàlogues fora d’aquest marc polític. A més, el Suprem rebutja l’amnistia per malversació, perquè considera que els delictes comesos per Puigdemont i altres dirigents van afectar interessos financers de la UE i es van realitzar amb ànim de lucre. La manca de pronunciament del TC sobre aquesta qüestió només augmenta la incertesa.
En darrer terme, allò que està en joc no és només una llei, sinó la mateixa arquitectura del sistema constitucional. No és la primera vegada que el Tribunal Constitucional assumeix un paper que desborda les competències tradicionals. Ho va fer també amb la sentència sobre l’avortament, en què va reinterpretar el dret a la vida fins a desdibuixar-lo, i ho ha tornat a fer ara en emparar un acte de caràcter netament polític sota l’aparença d’una norma general.
Estem davant d’una sentència amb impacte estructural. No només avala una amnistia. Avala un mètode. I aquest mètode pot ser replicat per qualsevol majoria que, en el futur, vulgui modelar la Constitució sense reformar-la. El mal no és en la mesura, sinó en el precedent. L’esquerda oberta avui es podria convertir demà en una via d’escapament del constitucionalisme. I aleshores, ja no hi haurà tribunal que la pugui tancar.
Estem davant d'una sentència amb impacte estructural. No només avala una amnistia. Avala un mètode. I aquest mètode pot ser replicat per qualsevol majoria que, en el futur, vulgui modelar la Constitució sense reformar-la Share on X
Loading ...
