Tres cimeres celebrades el mes de juny -UE, G-7 i OTAN- que han canviat el mapa geopolític mundial

El denominador comú de les tres cimeres (UE, G-7 i OTAN) ha estat  la reacció contra la invasió russa d’Ucraïna.

La primera en el temps ha estat  la de la UE, celebrada a Brussel·les  els dies 23 i 24 de juny. Ha tingut dues conseqüències importants: atorgament  a Ucraïna  de l’estatut de país candidat a l’adhesió de la UE, juntament amb Moldàvia, i fort augment de  sancions  contra Rússia.

“El Consell Europeu ha decidit concedir a Ucraïna i la República de Moldàvia l’estatus de país candidat“ i “convida la Comissió Europea a informar el Consell del compliment de les condicions especificades  en l’avaluació de les seves sol·licituds”, diuen les conclusions de la  cimera.

“És un moment històric“, va declarar el president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, poc abans de connectar-se per videoconferència amb el president ucraïnès  Volodimir Zelenski per transmetre-li de viva veu la decisió.

Malgrat tot, el camí de l’adhesió pot ser llarg. Turquia va adquirir el títol de candidat l’any 1999 i la seva situació no ha millorat gaire,  potser fins i tot empitjorat, en els darrers 23 anys. Per la seva banda, els estats  balcànics candidats (Albània, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia) han mostrat la seva preocupació davant la lentitud del procés d’adhesió i el manteniment de vetos de determinats països membres,  com Bulgària.   Albània és candidata des de 2014 i Macedònia del Nord des de 2005.

La segona cimera, la del G-7, es va celebrar els dies 26, 27 i 28 de juny en una petita localitat dels Alps bàvars, sota presidència alemanya. Quedaven lluny els anys en què el G-7 era el G-8, amb Rússia com a estat membre, però la deriva de Putin contrària al dret internacional, amb la guerra de Geòrgia i més tard la presa de Crimea, va suposar l’expulsió de Rússia del G-8, que el Kremlin va dissimilar marxant abans. Igualment, va fer amb el Consell d’Europa: marxar d’Estrasburg abans que fos expulsada.

Xi Jinping i Putin varen acusar de malèvols l’Occident democràtic, l’OTAN i la UE, tot denunciant les “intencions occidentals d’imposar universalment i de manera unilateral les seves regles del joc”

Els dies anteriors de la reunió del G-7, la Xina i Rússia varen mantenir una reunió per videoconferència amb els països membres del grup BRICS (Brasil, Rússia, Índia, la Xina i Àfrica del Sud), durant la qual els líders Xi Jinping i Putin varen acusar de malèvols l’Occident democràtic, l’OTAN i la UE, tot denunciant les “intencions occidentals d’imposar universalment i de manera unilateral les seves regles del joc” (democràcia i drets humans). El tir els va sortir per la culata, car dos dels tres membres del grup BRICS -l’Índia i Àfrica del Sud- varen acceptar la invitació d’assistir a la reunió del G-7 a Alemanya, al costat d’altres països convidats com Argentina i el Senegal. Gairebé la meitat de l’anomenat “sud global”, amb 3.300 milions d’habitants, que Pequín i Moscou consideren territori aliat o proper per haver-se abstingut majoritàriament a la votació de l’ONU sobre la invasió russa d’Ucraïna, acceptaren la invitació del G-7. L’Índia té uns 1.400 milions d’habitants i Àfrica del Sud uns 70.

Els membres del G-7 varen analitzar el context actual de la guerra d’Ucraïna amb preocupació: Rússia guanya terreny a l’est i sud del país; Occident comprova com la guerra i les sancions disparen els preus de l’energia, provoquen inflació i colpegen els consumidors; Rússia se sobreposa als danys que li són infligits per les sancions a través de la xarxa global de compradors (“sud global”) que li permet obtenir grans ingressos i minimitzar l’impacte de les sancions.

A la vista d’aquesta situació, el G-7 va prendre un conjunt de decisions de cara  a  reforçar i afinar la seva acció per a recolzar Ucraïna i frenar les pretensions de Rússia:  perfeccionar la manera de colpejar les exportacions de combustibles fòssils russos;  establir un veto a l’or rus; estudiar una possible prohibició integral dels serveis de transport marítim de petroli cru i productes derivats del petroli russos a escala mundial; entregar a Kíev armament cada vegada de més gran abast.

La reunió va acabar amb una ratificació de  suport contundent a Ucraïna i de voluntat d’aïllar Rússia, sobretot per la via econòmica.  Es va estudiar l’impacte de la guerra d’Ucraïna sobre l’economia mundial i el risc de fam pel bloqueig rus del cereal ucraïnès, que podria afectar a 300 milions de persones. També es va acordar celebrar una conferència internacional i llançar un pla de reconstrucció del país a coordinar i aplicar per Kíev.

El canceller alemany, Olaf Scholz, va declarar a la roda de premsa final:  “Després de l’inici de la invasió d’Ucraïna el 24 de febrer, no hi ha camí de tornada per a Rússia. Rússia no pot ni ha de guanyar, les sancions continuaran tot el temps que calgui“. Va insistir en la necessitat d’un Pla Marshall per reconstruir Ucraïna, i  alertar que no semblava probable que la guerra s’acabés abans de l’hivern.

La reunió del G-7  va ser l’antesala de la tercera cimera, la de l’OTAN  a Madrid. La setmana anterior a l’inici d’aquesta darrera, es va celebrar a Toledo un Seminari Internacional  sobre Seguretat i Defensa, amb participació d’experts que  van reflexionar sobre la nova estratègia  de l’OTAN  que s’adoptaria a Madrid.  En aquest marc, Javier Solana va declarar  que no creia que el món sigui millor ”si el dividim en blocs enfrontats, que és precisament  el que s’aconseguiria amb una OTAN  plus o global“. La seva opinió  contrastava radicalment amb la de l’eurodiputat i ex-primer ministre belga, Guy Verhofstadt, que havia  declarat uns dies abans a Brussel·les que “l’OTAN s’ha de transformar en una aliança mundial de les democràcies liberals; ja vam abandonar Hong Kong a la seva sort i aviat abandonarem Taiwan“.

“una aliança de les democràcies contra les tiranies no funcionarà perquè és massa simple per a un món  massa complex”

Pascal Boniface, fundador de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de França, va alertar  del risc que l’OTAN, encoratjada pels Estats Units, es convertís en una organització antirussa i antixinesa. Opinava que  “una aliança de les democràcies contra les tiranies no funcionarà perquè és massa simple per a un món  massa complex”. Per començar,  “dificultaria molt la relació dels aliats amb els països de l’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina que no veuen el món com una confrontació entre bons i dolents;  aquests països no consideren que la Xina i Rússia siguin enemics o rivals, i no volen triar entre ells i Occident“. “Una OTAN global podria provocar el desenganxament de la Xina amb Occident, dues esferes econòmiques que es retroalimenten. La seva sintonia i benefici mutu mouen el món. Sense la col·laboració de la Xina no es poden afrontar reptes globals com les pandèmies o la crisi climàtica“.

“El desenganxament (decoupling) de la Xina seria efectivament terrible“ va reconèixer Solana.  “La UE sempre ha buscat el compromís (engagement) de la Xina, i la considera un soci comercial imprescindible“.  Boniface va afegir que  “podria provocar un xoc de civilitzacions; la Xina no és una amenaça militar estratègica; no veurem l’exèrcit xinès desfilant per París, però si assenyalem la  Xina com amenaça militar l’acabarem convertint en una amenaça militar“.

“l’amenaça de Putin es va gestionar de tal manera que no es va deixar sortida  a ningú“

El general Félix Sanz Roldán, ex cap de l’Estat Major i del CNI, temia  que als aliats se’ls hi anés la mà en el comunicat final de  la cimera de Madrid. Temia que ara apujar el to d’alarma impliqués el risc de no tenir després la solució per apagar-la. És el que, a parer seu, va passar les setmanes anteriors a la invasió d’Ucraïna: “l’amenaça de Putin es va gestionar de tal manera que no es va deixar sortida  a ningú“.

Es va comentar a Toledo  que fa temps que els estrategs de l’Aliança, sobretot a Washington, estudien l’opció d’una OTAN plus, és a dir, capaç de treballar amb països que no siguin membres. Per exemple, Japó, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda. Tots ells han sigut convidats a la cimera de Madrid. Ucraïna també seria un d’aquests aliats des de fora.

“A Europa no li interessa un món bipolar, dividit entre l’OTAN, d’una banda, i la Xina i Rússia, de l’altra“, va afirmar el general José Enrique de Ayala, ex cap de l’Estat Major de l’Eurocorps, embrió del qual un dia podria ser una força armada conjunta, ubicat a Estrasburg, creat per França i Alemanya. Va alertar que aquest repartiment condemnava Europa a ser ostatge dels interessos dels Estats Units. “Mentre els interessos coincideixin tot anirà bé, però en cas contrari, el Pentàgon imposarà els seus“. Sanz Roldán va posar l’exemple de la caòtica sortida dels Estats Units de l’Afganistan l’agost passat.  “Malgrat que les tropes nord-americanes participaven en una missió de l’OTAN, Washington va decidir unilateralment com i quan sortir. El cop al seu prestigi i al de tota l’aliança va ser enorme“.

Els països europeus no tenen la capacitat d’oposar-se a la voluntat dels Estats Units. Els falta la unitat i la força necessària

L’OTAN, es va comentar, és una organització desigual. Els països europeus no tenen la capacitat d’oposar-se a la voluntat dels Estats Units. Els falta la unitat i la força necessària. L’autonomia estratègica de la UE , de la que tant es parla des de la invasió russa d’Ucraïna, és una vella aspiració mai realitzada per falta de voluntat política.  I és que l’autonomia estratègica, com va apuntar el general Ayala,  “requereix una política exterior comuna, i això és molt difícil d’aconseguir, perquè la percepció de riscos és molt diferent entre els socis de la UE“.  Per exemple, la percepció dels països bàltics o de Polònia   comparada amb altres és ben diferent. La proximitat de Rússia imposa.

El Seminari va concloure amb les següents reflexions. L’OTAN, a instància dels Estats Units, proposa de contenir i dissuadir Rússia amb una cursa d’armaments. Així va guanyar la Guerra Freda i així creu que tornarà a vèncer. Tot i això, no tots els socis europeus hi estan d’acord. Itàlia, França i Alemanya parlen d’ajudar Ucraïna, però no pas de derrotar a Rússia.  La diferència és subtil i abismal alhora, i els aliats l’hauran d’afrontar. D’aquí la importància de la cimera de Madrid  d’enguany. Els aliats haurien de mirar Rússia més enllà de Putin. Si no ho fan, l’Aliança Atlàntica no serà un instrument de pau a Europa.

La tercera cimera, la de l’OTAN, la més determinant, ha tingut lloc a Madrid els dies 28, 29 i 30 de juny.

El mateix dia 28, abans que comencessin les tasques plenàries, es va produir  una gran notícia: Turquia aixecava el  veto a l’entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN. Putin havia envaït Ucraïna argumentant que l’OTAN s’havia expandit excessivament cap a l’est, i aviat es trobaria que, amb l’entrada de Finlàndia a l’Aliança Atlàntica,  hauria de compartir amb l’OTAN  una frontera directa de més de 1.300 kilòmetres.

L’OTAN farà el desplegament de tropes  cap a l’est  més gran  des de la Guerra Freda

A la segona jornada de la cimera es va aprovar el nou Concepte Estratègic o full de ruta per als pròxims deu anys de l’OTAN. Un document considerat històric. Per primera vegada des de la Guerra Freda se assenyalava a Rússia com a “amenaça directa “ per a la seguretat transatlàntica. “No podem descartar la possibilitat d’un atac contra la sobirania i integritat territorials dels aliats“. La resposta dels aliats a aquest nou context d’agressió russa a Ucraïna serà mobilitzar més tropes i  més armes al seu flanc est. L’OTAN farà el desplegament de tropes  cap a l’est  més gran  des de la Guerra Freda, uns 300.000 efectius, més enllà dels 40.000 actuals.

En el Concepte Estratègic de 2010, la zona atlàntica es declarava en pau i  Rússia era encara un soci estratègic, encara que ja conflictiu perquè havia envaït Geòrgia l’any 2008, però amb una relació institucional important amb l’OTAN, assistint a comitès i reunions amb freqüència. De soci ha passat a ser “una amenaça” i “un agressor“.

La Xina ni apareixia en el Concepte Estratègic de 2010. El nou full de ruta   evoca  sense embuts, sobretot a instància dels Estats Units, el “desafiament estratègic  que la Xina planteja per als  interessos i els  valors de l’OTAN“. “ La Xina planteja desafiaments als quals cal donar una resposta“.  L’Aliança acusa obertament la Xina “d’intentar subvertir l’ordre internacional basat en normes, fins i tot en els àmbits espacial, cibernètic i marítim“.   “La Xina no és el nostre adversari“, però “ens planteja seriosos reptes“, va puntualitzar el secretari general de l’OTAN, el noruec Stoltenberg.

El nou Concepte Estratègic anuncia una nova era en la seguretat transatlàntica marcada per les accions “d’actors autoritaris que desafien els interessos, valors i el mode de vida democràtic“ de l’OTAN, amb accions que inclouen des d’atacs híbrids fins a coerció econòmica, la instrumentalització de la immigració o la manipulació del mercat de l’energia. Es parla  de la complicitat exhibida per Pequín i Moscou els últims mesos, especialment des de la seva Declaració Conjunta del 4 de febrer,  signada a Pequín, en la que es declara que la relació i cooperació  entre ambdós països és “sense límits“.

Per primera vegada, a instància principal  d’Itàlia i Espanya, el nou Concepte Estratègic situa  al seu radar el  flanc sud de l’OTAN, un vast territori del qual poden arribar desafiaments específics com el terrorisme o els estats fallits, però que també és terreny de joc per a la influència xinesa i russa.  “Els conflictes, la fragilitat i inestabilitat de l’Àfrica i l’Orient Mitjà afecten directament la nostra seguretat i la dels nostres socis. El veïnat sud de l’OTAN, en particular l’Orient Mitjà, el nord de l’Àfrica i les regions del Sahel afronten desafiaments econòmics, polítics i de seguretat“, afirma el nou full de ruta. Per altra banda, l’OTAN s’ha compromès a defensar, com sempre, “cada centímetre“ del territori de cadascun dels seus socis.

La cimera es va clausurar el 30 de juny. Els assistents varen considerar que s’havien assolit fites històriques. El secretari general, en el discurs final, va demanar a Rússia que aturés la guerra d’Ucraïna.