Treballem mig any per al govern Sánchez perquè el 50% dels nostres salaris van a petar a mans del govern per diverses vies. Es pressuposa que un govern d’esquerres està interessat en el benestar de la majoria dels ciutadans i vetlla especialment per la justícia social que, en el nostre marc, vol dir en gran manera justícia fiscal. No és el nostre cas. Però anem per parts.
Primer, què paguem:
Espanya ha estat el país de la UE que més ha fet créixer els impostos entre el 2019 i el 2022. Els ha augmentat quasi un 3%, mentre que la mitjana de la UE ha estat del 0,1%. I, atenció, perquè aquestes xifres enganyen, en realitat ens diuen que els impostos a Espanya han crescut 30 vegades més en proporció que a la UE.
Hi ha països com Dinamarca, Suècia, Hongria, Portugal, Països Baixos i Bèlgica que, fins i tot, han reduït en una quantia variable els impostos. A més cal recordar que estem tractant d’un període on la inflació ha estat extraordinàriament alta i, per tant, la pressió fiscal també ha augmentat més, encara que els tipus s’haguessin mantingut invariables, cosa que no és òbviament el cas d’Espanya.
Per si tot això no fos poc, cal recordar que hi ha d’haver una relació entre la pressió fiscal que existeix en un país i la seva renda per càpita en termes d’igual poder adquisitiu (PTA). Perquè no és el mateix gravar amb un 35% per 100.000 euros que sobre 50.000 euros, perquè a menor renda més es noten els diners que et treuen, per la raó fonamental que hi ha unes necessitats bàsiques comunes a tothom i que el benestar s’assoleix a partir del diferencial entre la cobertura d’aquest bàsic vital i el que guanyes. Com més reduït o inexistent sigui aquest marge menys favorables són les condicions de vida.
De fet, el 43,44% del salari complet queda en mans d’hisenda, xifra que augmenta fins al 44,24% si s’hi afegeix l’IBI. I si es fa una mitjana de tots els altres impostos, herència, patrocini, compra d’habitatge, impostos a l’automòbil, combustible, alcohol, tabac, s’arriba al 50%. La qualcosa vol dir que de mitjana treballem mig any per pagar la fiscalitat que ens imposa Sánchez. Aquestes xifres han estat fetes públiques per l’Instituto Juan de Mariana.
Per la seva banda, FEDEA calcula que el grup més perjudicat són els joves de 17 a 30 anys que viuen pel seu compte, perquè 4 de cada 10 euros van a parar a l’estat en un període de vida en el qual la persona està buscant l’estabilitat econòmica. Si a aquesta circumstància se li afegeix el fet de tenir algun fill, aleshores les dificultats ja són extraordinàries.
A més Espanya és un dels països de la UE que menys ajudes dona a les famílies amb fills, fet que al mateix temps explica que siguem capdavanters en pobresa infantil. I tot això amb un govern que reitera una vegada i una altra que és progressista i d’esquerres. Però això no és tot, en el recent llibre dels tècnics d’hisenda José M. Mollinedo i Carlos Cruzado “Los ricos no pagan IRPF”, s’extreu una conclusió molt interessant.
Malgrat que aquests tècnics expliquin amb pèls i senyals que la fiscalitat espanyola és notablement imperfecta i que els molt rics treuen profit d’aquestes imperfeccions i dels avantatges que per la seva riquesa gaudeixen, resulta que el mecanisme que utilitza hisenda per comprovar que la fiscalitat s’ajusti als ingressos reals està pensada per perseguir les rendes baixes i mitjanes.
La raó és la següent:
La major part de les comprovacions neixen del control, que és automàtic perquè està informatitzat, de les discrepàncies entre la dada declarada pel contribuent i la informació que té Hisenda. Aquest mecanisme pesa molt al petit ingrés no comptabilitat i l’error amb què amb facilitat hom incorre quan fa la seva declaració.
Total, que l’univers que surt representat en aquesta metodologia són quasi tots de fraus reals o fruit de l’error, a hisenda tant li fa, que no superen els 1.000 euros. És com si diguéssim allò d’”el parto de los montes”. Molta faramalla informàtica, molt algoritme i un frau de xavalla.
Les grans fortunes, les grans empreses com disposen de bons controls interns i assessorament de gran nivell no incorren en discrepàncies i, per tant, el sistema no els detecta. Fins i tot els autors del llibre declaren que això passa, excepte quan sorgeix alguna informació com les filtracions periodístiques. Així va la justícia social.
Però que quedi clar que darrere d’aquest procediment tan imperfecte hi ha una voluntat política, perquè les grans empreses i els grans ingressos són pocs. Seria suficient en centrar l’atenció en mostres potents amb marges d’error molt petit d’aquest segment dels contribuents i centrar en ells l’atenció per poder determinar l’existència o no d’un excés d’enginyeria fiscal. Però, com sempre, qui paga la festa és el de sota.
Loading ...
