Toynbee i la crisi d’Europa

Quan Arnold Toynbee va publicar el 1953, Estudi de la Història, feia només vuit anys que havia acabat la II Guerra Mundial i encara perdurava el caos posterior. No existia el Tractat de Roma (1957), que va constituir la Comunitat Econòmica Europea, antecessora de la Unió actual. És necessari considerar aquest escenari per valorar el que segueix. Del seu ingent estudi, que ocupa 11 volums, vull destacar unes pàgines (edició EMECE Buenos Aires, 1961. Vol. VII, Iglesias Universals, pàgs. 35 i ss), que llegides gairebé 70 anys després impressionen pel seu vigor premonitori i potser precursor:

Comencem pel que va empènyer la unitat europea: “Les poblacions han patit una prova tan dura. Les seves emocions dominants són una set de pau i calma i una aquiescència agraïda pel règim ecumènic. Aquesta actitud general és el fonament psicològic de l‟estat universal”.

I seguim pel nostre futur proper: “I quan els súbdits comencen a recuperar-se del seu esgotament, el record del temps anterior d’angoixes comença a esvair-se. La gent pateix més el malestar derivat de l’obstrucció… de la força vital… L’estat universal lluny d’interessar-se a obrir canals per a l’activitat espiritual tendeix a mirar amb recel totes les noves manifestacions de vida… En aquesta situació, una naixent Església universal pot llaurar la seva fortuna prestant a una societat secular estancada el servei que necessita… Donant sortida a les contingudes energies espirituals de la humanitat sense demanar permís al Govern imperial, i de vegades, la qual cosa encara és més efectiva, desafiant el seu veto”.

“Com quan amb l’Església a l’Imperi Romà… va donar sortida a les energies intel·lectuals i polítiques que havien estat tant de temps contingudes. Es va donar abans una fase prèvia en què es va produir el xoc entre l’Església i l’estat universal, que va donar als homes i dones una nova i fresca oportunitat de fer el suprem sacrifici… El Govern romà no aconseguia impedir que civils, per res marcials, sacrifiquessin la vida com a màrtirs per la causa de l’Església cristiana. Aquesta situació… podria anunciar les futures relacions entre política i religió, en una edat futura. En aquest xoc l´Església universal rebia les energies que l´Estat ja no podia utilitzar ni deixar en llibertat. Aquesta fase es caracteritza per un augment de l’acció creadora de l’Església… que intervé fent ús de les realitzacions i les experiències de l’Estat en decadència, per construir noves Institucions ecumèniques pròpies, ia tal fi atreu al seu servei personalitats i manifesta la seva capacitat de sostreure’s a la ruïna de la societat secular”.

I Toynbee culmina la seva prospectiva en aquests termes (pàg. 94 i 95): “Al món occidental secularitzat del segle XX es reconeixien inqüestionables símptomes d’una regressió espiritual. Una civilització secular occidental podria ser una repetició superflua de la civilització hel·lènica precristiana i, podria arribar a constituir el final del món occidental secularitzat pel seu perniciós apartat del camí de progrés espiritual… L’única justificació històrica concebible de la seva existència seria la del possible futur servei, que inadvertidament podria prestar al cristianisme ia les tres religions germanes vives, en posar-les totes per igual davant de l’amenaça d’un empitjorament de la idolatria viciosa del culte col·lectiu de l’home… El culte del leviatan estat era una religió a la que en alguna mesura rendia culte tot home occidental contemporani; era llisa i plana idolatria… El símptoma més negatiu de tots era, que el món occidental havia estat vivint del capital espiritual, sense mantenir però les creences cristianes”.

Toynbee ens deia, que la civilització europea transformada en una societat secularitzada, que rebutjava la seva naturalesa cristiana, mancaria de futur i entraria en crisi, excepte si es prestés, potser sense voler-ho, a un ressorgiment cristià i a una entesa de les grans confessions.

Toynbee no era catòlic i la valoració que va fer del cristianisme no va sorgir de la fe, sinó de la lògica del seu mètode interpretatiu de la història. I aquesta és una excel·lent raó per considerar la seva prospectiva, sobretot quan gairebé ningú dubta que, com explicava en el meu anterior article, “Crisis, Leticia Dolera i Asimov”: “és el nostre propi món el que es troba en crisi”.