En realitat, el PSC no és un partit sinó una federació del PSOE, i fa molt temps que va perdre, sense resistències, el grup parlamentari propi al Congrés, que va tenir entre 1977 i 1982, quan el PSOE, de la mà de Felipe González, va aconseguir una majoria absoluta aclaparadora.
Ara que el socialisme de Sánchez viu amb un permanent ai al cor al Congrés, els 19 diputats que aporta el PSC haurien de pesar molt. Aquesta xifra ja assenyala el seu potencial, ja que ERC, Sumar-Comuns i Junts el segueixen a gran distància, amb 7 diputats cadascun.
Mai, ni en el millor moment de Pujol, CiU va tenir una força semblant. Disposava de la Generalitat, d’ajuntaments d’àmbit comarcal i dimensió intermèdia. En una fase més avançada, va guanyar les diputacions de Tarragona, Lleida i Girona, i també les alcaldies d’aquestes dues últimes poblacions. Ara, però, el PSC controla molt més que tot això.
El seu partit governa a Espanya, ha conquerit la Generalitat amb l’ajuda d’ERC i gestiona els altres pressupostos més grans de Catalunya: el de Barcelona, el de la Diputació d’aquest territori i encara li queda la Corporació Metropolitana. A més, governa a 7 consells comarcals dels 19 que hi ha, bàsicament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la Vall d’Aran: concretament, al Maresme, al Vallès Occidental i Oriental, al Baix Llobregat, al Garraf, al Baix Penedès i al Tarragonès. També ho fa a l’Ajuntament de Tarragona i a les ciutats més grans de Catalunya, com Sabadell, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma. Tot i això, en relació amb altres èpoques, ha perdut Terrassa i, sobretot, Badalona a mans del candidat del PP.
A tot això cal sumar-hi els nombrosos càrrecs que ocupen a empreses públiques i instàncies governamentals a Madrid. Tot plegat explica les dificultats que té Illa per acabar de completar un organigrama. Hi ha tants càrrecs a cobrir i tant pressupost a gestionar que li falta gent. Res no s’oposa al seu potencial. Per tant, el PSC té totes les condicions, com ningú des de la recuperació de la democràcia, per abordar i resoldre els problemes de Catalunya.
Ser exigents amb el PSC pel poder que ostenta
Per aquesta raó, cal ser exigents, no perquè siguin socialistes, sinó pel poder que detenten. També cal ser críticament vigilants per la mateixa raó. Poques forces polítiques a Espanya poden exhibir l’hegemonia del PSC a Catalunya. A més, cal afegir-hi el seu pes determinant als mitjans de comunicació.
A part dels grups tradicionalment favorables al socialisme, com PISA i Cuatro, cal afegir-hi els mitjans de l’estat, com TVE i RNE, i els mitjans públics a Catalunya, TV3 i Catalunya Ràdio. També hi ha els mitjans privats, especialment el grup Godó, fortament decantat políticament en aquesta direcció, i, com és tradició, El Periódico. Fins i tot mitjans proclius a l’independentisme, com l’Ara i alguns digitals, ofereixen una bona acollida al nou poder. En definitiva, és massa poderós per plantar-li cara.
L’hegemonia del PSC en el teixit social i polític català
Des d’una part important de les elits econòmiques de Catalunya fins al treballador de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el PSC ho representa tot, encara que sembli difícil de creure.
El resultat de tot plegat indica les conseqüències de la desfeta autoinfligida de CiU i també la falta d’una alternativa que tingui l’escala suficient per poder ser-ho. ERC és més aviat un apèndix del socialisme i, encara més, ho són els Comuns. JxCat és cada vegada més una opció marginal que veu la política des d’una perspectiva molt particular, guiada des de Waterloo. PP i Vox no són, ni mai han estat, projectes alternatius.
Tanmateix, la salut democràtica i la necessària competència política demanen una alternativa que ho sigui en totes les seves dimensions i que ofereixi suficient amplitud per constituir-se com a tal. Mentre això no existeixi, a Catalunya hi ha un rei del mambo, i es diu PSC.
Loading ...
