Non cambierà, non cambierà
Sì che cambierà, vedrai che cambierà
Si può sperare che il mondo torni a quote più normali
Che possa contemplare il cielo e i fiori
Che non si parli più di dittature
Se avremo ancora un po’ da vivere
La primavera intanto tarda ad arrivare
(Franco Battiato)
He baixat al contenidor a llençar les escombraries, convenientment classificades, i a la farmàcia més propera. Haig de travessar un parc enorme per a arribar fins allà. La primavera ha arribat mentre estàvem confinats. La tarda és assolellada, la temperatura molt agradable. Torna a haver-hi nens al parc. Amb els seus pares, o amb les seves mares, o amb els dos al mateix temps, què més dóna si ja hi són junts a casa? Hi ha gossos sense lligar, que corren lliures per l’herba i saluden als vianants. La majoria s’aparten quan s’hi acosten. Pobres animals. No entenen el que passa. Per què si abans tanta gent els saludava, ara fugen d’ells com si estiguessin empestats.
Trobo una amiga amb la seva mascota, una “caniche” blanca que es torna boja quan l’acaricio. No deixaré de fer-ho. M’encanten els gossos, he tingut varis al llarg de la meva vida, però ara no. Tal vegada més endavant, quan pugui dedicar-li més temps, encara que aquests dies envejo als que en tenen. Acompanyo la meva amiga durant una estona en el nostre trajecte comú, ella de passeig, jo cap a la farmàcia. I penso, i li confesso a ella que, una vegada ha passat el pitjor, i superat la por d’haver tingut gent molt pròxima contagiada i uns quants coneguts de major edat que s’han quedat pel camí, no estic segur que tot canviï. Per descomptat que les conseqüències econòmiques seran desastroses, i per als morts ja no hi ha remei, ni consol per als seus familiars que ni tan sols van poder acomiadar-se d’ells amb un adéu, potser amb un “fins aviat”.
Em refereixo a la nostra actitud personal, al nostre comportament cap als altres. la nostra manera d’expressar les nostres emocions. La nostra manera de comunicar-nos, en definitiva. No, això no canviarà. Els que ja eren distants ho continuaran sent. Però els que necessitem manifestar el nostre afecte amb petons, abraçades, contacte físic, proximitat, de debò canviarem? No ho crec. Assumirem el risc. Amb certa objecció i prudència al principi. Però amb el temps tornarem a ser com abans.
El govern, cap govern, no pot regular la nostra privacitat. És una batalla perduda. Poden confinar-nos, per descomptat. Una i mil vegades. I la majoria hem complert sorprenentment amb les normes que ens hi han imposat. Encara que algunes no les entenguéssim, encara que algunes ens semblessin absurdes. Però no poden robar-nos les abraçades per sempre, en tot cas durant un temps. No poden regular quan i a qui podem besar. No poden controlar-ho tot. Perquè hi ha moltes coses que no depenen d’ells. Ni tan sols de nosaltres. La majoria de les coses que ens succeeixen se’ns escapen de les mans. El nostre marge de llibertat ja és limitat. No ens ho limitin més. Aquesta és la gran lliçó d’aquesta pandèmia. Tot canviarà? No, no tot canviarà.
El govern, cap govern, no pot regular la nostra privacitat. És una batalla perduda. Poden confinar-nos, per descomptat. Una i mil vegades. I la majoria hem complert sorprenentment amb les normes que ens hi han imposat Click To Tweet
