Una de les conseqüències de tot el procés és la pèrdua de prestigi de les institucions catalanes, que per molt que responguin a un estatut d’autonomia, responen també a l’única i llarga tradició de govern que tenim. El dany en aquest sentit és extraordinari
Una d’aquestes institucions és la presidència de la Generalitat, que en la seva versió contemporània pren una forta dimensió presidencialista, malgrat que formalment no sigui aquesta la seva definició jurídica.
Amb el procés, la presidència va camí de disminuir progressivament. El fet que l’anterior president i candidat a repetir, Artur Mas, fos vetat amb èxit per una força tan minoritària com la CUP, va obrir una escletxa en la seva importància, que ha crescut en el temps fins a arribar al cas de Joaquim Torra, que l’ha fet intranscendent. Quina paradoxa! Una persona coneixedora i admiradora de les institucions de govern de Catalunya, és qui més ha fet per reduir-la al no-res. Quin contrast més gran amb l ’auctoritas que, des del seu modest exili a Saint- Martin- le- Baux, li va saber atorgar Tarradellas.
Ara mateix, el dia 13, amb motiu de la finalització del judici, Torra es va traslladar a Madrid per assistir-hi. Després va fer una declaració institucional des de la seu de la Generalitat a Madrid. Més formalitat impossible. No varen ser paraules arreplegades amb el micro sortint de la sala, sinó el resultat de voler donar-los una especial importància. I el que va anunciar en boca d’un altre president i en tot aquell context i simbolisme hauria provocat commoció, perquè va afirmar que no hi hauria marxa enrere en el camí de la independència i va declarar el dret de Catalunya a proclamar-la. La repercussió de les seves paraules va ser zero; no va merèixer cap mena d’atenció política, ningú li va fer cas.
I plou sobre mullat, no fa masses dies, Torra va enviar una carta a Sánchez sol·licitant una entrevista. Va obtenir una resposta de la vicepresidenta Calvo dient que de cap manera, i aquí es va acabar la qüestió. No es la primera vegada que ho fa i queda en el no-res. Qui recorda l’ultimàtum a Sánchez de l’octubre de l’any passat? És com si Torra visqués en una bombolla, on la realitat i la continuïtat en política no existís.
No pot ser. Els actes i gestos presidencials han de ser més pensats i mesurats. Torra ha de ser, fidel abans a la institució consuetudinària que representa que a un expresident. Aquesta és la primera exigència del seu càrrec, que no compleix. No es tracta que renunciï a res del que creu, sinó tota una altra cosa: que no faci més el ridícul i, sobretot, que no posi més en ridícul la institució a base de perseguir la trivialitat amb constància entomològica.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.