El partit que segons les enquestes i a hores d’ara sembla que podria guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, ha presentat un extens text “Tornarem a vèncer”, de la mà de Junqueras i Rovira, que pretén assenyalar i renovar l’estratègia d’ERC.
Hi ha en el text un explícit que ja fa dubtar de la solidesa del conjunt. És aquest: “Si vàrem ser capaços de votar aquell dia -referint-se a la consulta- per què no hem estat capaços d’aconseguir la independència de Catalunya?”. Plantejar-se com a interrogant el que és l’obvietat d’un fracàs, difícilment pot ser la pauta inspiradora d’una estratègia. Només l’assumpció que ni en el referèndum de l’1 d’octubre, amb una participació com a molt del 43%, amb la prèvia d’unes eleccions plebiscitàries perdudes, podrien conduir a revisar el camí seguit i cercar noves vies. Però és evident que assumir el fracàs és un exercici que requereix un valor i una lucidesa extraordinaris. No és el cas.
El centre de la resposta de “Tornarem a vèncer” (no està gens clar quina va ser la victòria anterior) és un referèndum pactat. És una claríssima marxa enrere, i de fet és un quasi desdir-se del camí de la independència. De fet, és formalment el mateix que planteja el PNC amb la diferència que aquest situa la qüestió en un segon pla, mentre que ERC ho posa al frontispici.
Però, què significa un referèndum pactat? No es tracta només d’un acord amb el govern espanyol, sinó que estigui en conformitat amb la legalitat espanyola, perquè és impossible que l’estat assumeixi un pacte que sigui il·legal, anticonstitucional. Això és una evidència. Per tant, pactar un referèndum representa l’acord per modificar la Constitució que, en aquest cas, exigeix una majoria tan gran que sembla difícil d’assolir sense la concurrència del PP. Per tant, un referèndum pactat vol dir un acord no només amb el govern, sinó també amb les dues primeres forces polítiques d’Espanya. Però és que a més exigeix posar a consulta, a referèndum, la modificació que s’introdueixi i que els ciutadans de tota Espanya l’avalin amb el seu vot. Els espanyols haurien de dir “sí” a la possibilitat de fer un referèndum per la independència a Catalunya. No sembla una qüestió fàcil, ni tan sols a l’abast. El procés de canvi constitucional legalment és possible, però és tan llarg i dificultós que el fa difícilment viable.
ERC es cura en salut en no refusar, cosa que sí que fa el PNC, la via unilateral, però li atorga la categoria d’últim recurs. En el fons estem davant d’una estratègia de perfil clàssic convergent. Es tracta de crear la il·lusió d’un final utòpic al qual es tendeix, i no s’hi arriba mai, i a força de vendre aquesta utopia es va fent via, perquè qui dia passa any empeny, sobretot si hom el passa des del govern que òbviament és l’opció, i aquesta sí que és ben realista, d’ERC.
Naturalment tot això podria canviar si un bon dia el pes de l’independentisme fos abassegador i superés reiteradament en totes les eleccions i amb amplitud la barrera del 50% dels vots, amb unes participacions elevades, és a dir, que hi hagués una clara majoria del país per sobre del 60%, que manifesta una vegada i altra que està per la independència. Però això a hores d’ara no és una realitat i està lluny de ser-ho, malgrat que la buidor de les alternatives ha facilitat i facilita aquest camí.
Mantenir el centre d’atenció en la situació d’avui, entorn d’una independència que tothom sap que és impossible i inviable durant anys i anys, condemna Catalunya a no prestar l’atenció necessària al que ara per ara és el quid de la qüestió: la utilització i magnitud dels fons europeus per evitar el continuat empobriment del país i renovar la seva economia, que avui veiem que és extraordinàriament dependent del turisme.
La postura d'ERC és una claríssima marxa enrere, i de fet és un quasi desdir-se del camí de la independència Share on X
Loading ...
