El Parlament de Catalunya, que té una majoria de diputats partidaris de la independència, ha estat alhora incapaç d’elaborar des dels seus orígens una llei electoral. La vergonya és doble. D’una banda és l’única autonomia que presenta aquesta carència, i d’altra banda continua utilitzant un decret provisional del govern espanyol durant la Transició. Sembla mentida que, amb aquesta impotència, es vegin en cor de proposar-se objectius polítics més ambiciosos. És clar que una cosa és predicar i l’altra ben diferent donar pa. I els nostres polítics prediquen molt, però de pa, entengui’s realitzacions concretes, ben poques.
Ara, la coalició que governa la Generalitat s’ha compromès a tirar endavant una llei electoral. Benvinguda sigui. Seria el novè intent, si és que arriba a presentar-se alguna proposta al Parlament, perquè fins ara 8 han estat els projectes que han entrat i que han acabat en el forat negre que absorbeix totes aquestes lleis. Hi ha hagut intents molt seriosos, com el 2007 d’un comitè d’experts. Altres que han presentat textos molt pensants. Concretament, un d’els importants es fonamentava en la mateixa legislació que regula les eleccions a Alemanya i que és modèlica. També hi va haver una Iniciativa Popular en aquest sentit. El resultat és zero.
Es critica que hi ha una gran desproporció en el nombre de vots que és necessari per tenir un diputat a Barcelona, quasi 25.000, i la menor de les circumscripcions que amb 9.000 en tenen prou. Però populisme al marge, cal recordar que aquesta és una pràctica estesa arreu per evitar un excessiu desequilibri on les diferències demogràfiques són molt importants. Per situar una referència, el “desequilibri català” és menor que el que s’aplica a les eleccions espanyoles que molt pocs qüestionen. En el cas del País Basc és intens perquè cada circumscripció de les tres que el componen, cada territori escull el mateix nombre de diputats, quan Àlaba té una població molt inferior. En definitiva, i més si no hi ha una segona cambra, el territori ha de tenir alguna mena de compensació, perquè si no al final Catalunya quedaria reduïda a l’àrea metropolitana.
La nova llei electoral pot enfocar-se de dues maneres diferents i aquesta es una qüestió que el ciutadà català, si vol sortir de l’atzucac en el qual vivim, ha de tenir molt en compte. Pot fer-se una llei electoral mirant estrictament pels interessos dels partits: El seu repartiment d’escons, el control per part de l’aparell de l’elecció dels diputats, les compensacions econòmiques, etc. O bé, com seria lògic, mirar l’elector i empoderar-lo perquè el sistema electoral de llistes tancades i bloquejades és un element molt principal de la partitocràcia que ens devora. Desbloquejar les llistes és posar una tireta al problema.
L’experiència de diversos països d’Europa demostra que no serveix per esmenar el predomini dels aparells del partit. L’únic mecanisme que garanteix mantenir la proporcionalitat del sistema que obliga la Constitució Espanyola, és qualsevol variant com l’alemanya, que estableix un doble mecanisme de votació. La papereta que va al partit i la papereta que permet a cada circumscripció l’elecció nominal del diputat, de manera que com a mínim la meitat dels escons hagin estat triats per aquesta via, que vincula directament el representant amb els representats, mentre que el vot a les etiquetes partidistes funciona d’acord amb la proporció de vots obtinguts.
Si a Catalunya s’apliqués aquesta fórmula sobre la qual ja existeixen projectes anteriors en el mateix Parlament, i a més s’introduís la molt democràtica fórmula del referèndum revocatori del president, com tenen entre altres l’estat de Califòrnia, haurien fet un pas de gegant en la democratització d’un sistema d’estat segrestat pels partits.
Loading ...
