L’exconseller i acompanyant fidel de Puigdemont, Toni Comín, ha encès les xarxes amb les seves declaracions a El Periódico en les que afirma que cal cercar el desgast econòmic de l’estat.
Literalment diu: “la carta del xoc institucional ja la vàrem provar el 27-O i ha permès avançar però no culminar el camí… la carta de l’ampliació electoral no és suficient… la carta de la mobilització ciutadana que solament apunta el desgast de la reputació moral de l’estat… en si mateixa no és suficient… cal anar a una carta que cerqui també un desgast material i econòmic de l’estat”.
Després Comín s’estén en alguns detalls sobre què entén per aquest desgast econòmic. Considera que “es tracta de no cooperar, i d’utilitzar el consum estratègic perquè, Catalunya segueix sent una de les locomotores econòmiques d’Espanya. Si la locomotora es para, l’economia espanyola té problemes. S’ha de treballar també sobre aquest escenari”.
Segons Comín la gent ha d’estar disposada a assumir costos econòmics, no penals. Amb aquest enfocament, el que fa el dirigent independentista és detreure el pes de la repressió possible dels càrrecs polítics, per situar-lo sobre els ciutadans en assumir, a preguntes del periodista, que hi haurà, uns costos laborals, fins i tot pèrdues del lloc de treball i reducció del nivell de vida. Es tracta d’un tipus de no cooperació que no afecta als càrrecs polítics ni als funcionaris perquè aquests podrien incórrer en delictes penals. Potser Comín no ha meditat prou les conseqüències a diversos nivells de les seves paraules. Molts missatges de la xarxa li estan fent notar.
La tesi de Comín és simple, si hi ha un milió de persones que decideixen no treballar, l’estat no les pot obligar i aquest és el gran instrument de pressió. També el no contractar amb empreses i serveis espanyols i cita concretament Endesa i Telefònica.
En definitiva, el que proclama Comín és una estratègia del conflicte basada en tres eixos: la vaga, el boicot a les empreses espanyoles, i les mobilitzacions sostingudes, intenses que provoquin un desgast material de l’estat. Tot això assumint que aquesta estratègia, que l’exconseller considera decisiva, perjudica Catalunya. Està per veure, i d’aquí a pocs dies podem començar a concretar-ho, si l’independentisme està disposat a seguir massivament una via que els llança a la pèrdua de la feina i a la reducció del seu nivell de vida.
També en les seves declaracions hi ha una crítica a la totalitat de la posició de Junqueras i d’ERC en el sentit que considera que l’ampliació de la base electoral “per si sola no ens porta al final del camí malgrat que siguem el 70%”.
Aquestes declaracions, poc abans de començar un període particularment conflictiu, poden significar que des del nucli de Brussel·les estan disposats a cremar les naus, perquè és evident que si després dels resultats de la sentència, no es puja el llistó de la reacció independentista en els termes d’un conflicte permanent, i ja no diguem amb els que planteja Comín, la derrota serà espectacular (vegi’s aquí una anàlisi de situació).
