Thomas Piketty, professor de l’escola d’economia de París i possiblement un dels economistes de més anomenada a conseqüència del seu llibre El capital en el siglo XXI, ha explicitat en la seva nova obra una completa desqualificació de l’independentisme català.
Piketty és un dels autors de més anomenada com a conseqüència d’haver exposat les raons del creixement de la desigualtat en el nostre temps. D’aquella obra que va publicar fa 5 anys, se n‘han venut 2,5 milions d’exemplars, el que dóna idea de la notorietat que ha assolit la seva persona i les seves tesis, no exemptes de polèmica.
I és que l’obra en qüestió és un voluminós text de literatura àrida i moltes xifres que certament no convida a una lectura fàcil. La formulació de les seves dues lleis sobre el capitalisme, que ajuden a entendre el perquè de la desigualtat, han estat motiu d’àmplies crítiques, cosa per altra banda ben lògica donada la naturalesa “per se” polèmica del tema.
Ara, Piketty ha tornat a publicar un segon llibre Capital e ideología de tanta envergadura com el primer, de 1.200 pàgines, que abasten els últims 450 anys, 4 continents i les ideologies que han justificat les desigualtats. En aquest cas dedica una major extensió a les respostes al problema de la creixent desigualtat, que ell concentra en l’acumulació de la propietat i que també seran polèmiques. Per exemple, que demani un impost del 90% sobre el patrimoni dels molt rics, dels mil milionaris.
El que no deixa de ser sorprenent d’aquesta àmplia obra, tant en dimensió temporal com geogràfica, és que dediqui un espai a Catalunya. I no es tracta d’unes línies o una referència de passada, sinó de quatre pàgines i dues gràfiques que formen part del capítol que té un títol explosiu: “Social-nativisme: la trampa identitària postcolonial”.
En aquest apartat assenyala que les persones amb més renda són les que donen suport majoritàriament a l’independentisme, mentre que s’hi oposen les de menors ingressos. Aquest problema el situa Piketty en el marc d’una Unió Europea, on impera la competència fiscal entre territoris i existeix un dèficit de solidaritat. S’atreveix fins i tot a formular una solució, que no és exclusiva per al cas català, però que li serveix per aplicar-la a aquest problema. Planteja l’existència d’un impost de la renda federal a escala europea que substitueixi l’estatal. D’aquesta manera, diu, els catalans ja no pagarien a Espanya sinó a la UE i el recaptat es distribuiria en aquesta escala.
L’aportació de Piketty en aquest tema té diversos nivells de lectura. Limitem-nos a un. L’escassa simpatia que desperta l’independentisme català a Europa perquè és vist com una reacció més de caràcter insolidari.
