La necessitat de recordar els antecedents
El 2012, el reconegut economista Branko Milanovic va tenir l’encert de sintetitzar les conseqüències de la globalització en un gràfic, que explicava a simple vista el que havia passat a escala mundial amb el creixement o la caiguda dels ingressos per càpita. És la ja famosa “corba de l’elefant”, perquè la gràfica descriu, amb poc esforç d’imaginació, el perfil superior d’un paquiderm.
Doncs bé, en aquesta corba es resumeix una de les grans causes actives que expliquen, en gran part, l’èxit de Donald Trump i de les dretes alternatives. No és l’única raó —n’hi ha com a mínim dues més—, però, com tot el que està relacionat amb les condicions de vida de la gent, és molt determinant.
La corba de l’elefant és la base del que descric en el meu llibre La Societat Desvinculada com dues de les grans ruptures socials que la caracteritzen: la de la injustícia social manifesta i la de la traïció de les elits, que per cert remet a dos títols precursors de Christopher Lasch (La rebel·lió de les elits i la traïció a la democràcia, 1995).
Les conseqüències d’aquella corba s’han multiplicat per dues raons:
- Les seves conseqüències són escandalosament òbvies i alhora desateses per la majoria de les forces polítiques dominants, especialment per les seves elits, així com per les elits culturals i mediàtiques.
- La causa rau en un desplaçament històric del focus central de la vida social i política dels segles XIX i XX (en realitat, de gairebé tota la història humana), juntament amb els nacionalismes: el conflicte sobre el paper de les diferents classes o grups socials en el mode de producció i de com es distribueixen els seus beneficis i càrregues.
- Aquesta qüestió central va començar a ser desplaçada, des de finals del segle XX, per la forta corrent cultural i política occidental generada en el seu centre imperial, els Estats Units, i substituïda per la desigualtat relacionada amb el mode de vida, centrada en tres dimensions successives i acumulatives impulsades per una mateixa ideologia: el gènere. Ha estat el feminisme de gènere, el de les identitats sexuals LGBTIQ+ i la variant queer —equivalent a un trotskisme en què el feminisme de gènere seria el leninisme—.
La desigualtat es concentra amb força en el segle XXI amb aquesta lògica, cosa que genera un escenari radicalment nou: el liberalisme cosmopolita de la globalització —el de la financiarització de l’economia, Wall Street i la City (simplificant només una mica), i les grans companyies globals, des de l’entreteniment com Disney fins als béns de consum com Coca-Cola, passant per les gegants de Silicon Valley (que just ara algunes canviarien més o menys de bàndol, d’Apple a Meta, passant per Amazon…)—, que des d’una anàlisi clàssica d’esquerres correspondria a un estadi superior del capitalisme, es troba en el mateix camp d’interessos —i per tant els dona suport— que la progressia de gènere.
La progressia de gènere, conglomerat de partits que comprèn la socialdemocràcia i la seva esquerra, inclosos els rescoldes dels partits comunistes, s’alineen així en la Gran Aliança Objectiva amb el liberalisme cosmopolita, que ha dirigit la política des de finals del segle passat i, sobretot, en el primer quart d’aquest segle.
La raó és òbvia: la progressia de gènere ha substituït les seves velles banderes de classe i injustícia social pel feminisme de gènere, les reivindicacions LGBTIQ+ i la variant multiracial i multicultural de la famosa “diversitat inclusiva” —que, en casos propers com el de Barcelona, porta a l’extrem de felicitar institucionalment l’inici del Ramadà mentre es cancel·la el pessebre de la plaça Sant Jaume, el centre institucional de la ciutat, per “no molestar”.
Es tracta d’una inclusivitat estranya, que en realitat exclou els fonaments, tradicions i cultura cristiana, enfocant-se en la “nova desigualtat de sexes” i la lluita contra el “patriarcat opressor”, que ha acabat practicant una altra exclusió, la de la condició masculina, fet que a hores d’ara ja ha estat detectat de forma evident per la generació més jove, donant lloc a una altra ruptura especialment greu; entre nois i noies, com detecten les enquestes en la major part del món occidental.
Tot això permet eliminar del debat públic, o relegar a un segon pla, la desigualtat econòmica creixent de la “corba de l’elefant”, cosa fabulosa per al liberalisme globalitzador, que dona suport —injectant diners i difusió mediàtica— a tots aquests postulats de la progressia de gènere.
Aquella exclusió cristiana comporta també la destrucció de les institucions socials: el matrimoni, la paternitat i maternitat i, amb elles, la filiació, la fraternitat, el parentiu i la dinastia, fonaments del capital social primari configurador del capital humà inicial. Déu és cancel·lat de l’espai públic convertint la laïcitat en ateisme, i l’exclusió religiosa cristiana comporta alhora una gran exclusió cultural. Les fonts de la nostra cultura són cegades, les tradicions culturals marginades o desvirtuades.
Sorgeix així un nou problema gens menor: el de la identitat i el de l’horitzó de sentit, que ha generat un problema social considerable. Tot això dona lloc al gran vector que explica la relació de les noves dretes i, en particular, de Trump, el cas més clar de forja d’un bloc alternatiu.
A aquesta Gran Aliança Objectiva, hegemònica a Occident i als Estats Units de la mà del Partit Demòcrata. Perquè quan es fa referència al canvi radical del Partit Republicà amb Trump, s’oblida que, anys abans —amb Bill Clinton als 90, de manera clamorosa amb Barack Obama—, el Partit Demòcrata, abans representant de la classe treballadora i de les grans minories no WASP (primer irlandesos -catòlics-, després italians -catòlics- i finalment hispans, també catòlics), va canviar de bàndol i va passar a ser l’exponent d’aquella aliança de les elits de la globalització i la progressia a escala nord-americana.
Això explica que figures de la seva ala progressista, com la diputada Alexandria Ocasio-Cortez, se sentin identificades amb el llegat d’Obama, les polítiques econòmiques del qual —dirigides per noms pactats amb Wall Street— van consolidar l’statu quo de la globalització, alhora que es mantenia, en la seva línia de fracassos, això sí, les intervencions militars a mig món.
A Obama li van donar el premi Nobel de la Pau amb tres d’aquelles accions bèl·liques en curs. Aquesta era la lògica de l’establishment occidental.
Loading ...
