Hi ha una idea àmpliament acceptada, gairebé dogmàtica, segons la qual la tecnologia és una força democratitzadora. Internet, la intel·ligència artificial i l’automatització semblen apuntar cap a un futur més eficient, més connectat i més pròsper. Però sota aquesta superfície optimista s’amaga una realitat més incòmoda. A Espanya, com en bona part d’Europa, la revolució digital no està reduint les desigualtats; en molts casos, les està amplificant.
Així ho assenyala amb rigor un estudi de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, que analitza l’impacte de les noves tecnologies en la desigualtat. La conclusió és clara: la digitalització no és neutral. Beneficia especialment aquells que ja disposen de capital —econòmic, educatiu o social— i deixa enrere els qui no tenen aquestes eines.
La primera fractura és la més visible: la bretxa digital d’accés. Malgrat els avenços dels darrers anys, encara hi ha llars a Espanya amb connexions limitades o deficients a internet, especialment en zones rurals o entre col·lectius vulnerables. Però aquest és només el primer nivell d’un problema molt més profund.
La veritable desigualtat es manifesta en l’ús i l’aprofitament de la tecnologia. No n’hi ha prou amb tenir connexió: cal saber utilitzar-la de manera productiva. I és aquí on emergeix una nova divisió social. Les persones amb més formació i competències digitals no només accedeixen millor a la informació, sinó que també tenen més capacitat per transformar-la en oportunitats econòmiques i professionals.
Mentrestant, una part significativa de la població queda atrapada en un ús passiu de la tecnologia: consum de continguts, xarxes socials o entreteniment. No és una qüestió menor. Aquesta diferència entre ús productiu i ús passiu es tradueix, a llarg termini, en una divergència creixent d’ingressos, estabilitat laboral i mobilitat social.
El mercat de treball és, probablement, l’àmbit on aquesta transformació es manifesta amb més cruesa. L’automatització i la digitalització estan polaritzant l’ocupació. D’una banda, creixen els llocs de treball altament qualificats i ben remunerats, vinculats a sectors tecnològics o intensius en coneixement. De l’altra, augmenten les ocupacions precàries, sovint en serveis de baixa qualificació, amb salaris baixos i escassa protecció.
El que es dilueix és la classe mitjana laboral tradicional: feines estables, amb qualificació intermèdia, que durant dècades han estat el pilar de la cohesió social. Aquesta erosió no és només econòmica; també és cultural i política. Una societat sense classe mitjana és una societat més fragmentada, més vulnerable a la tensió i al conflicte.
L’estudi de la Fundació ”la Caixa” també posa l’accent en el paper de l’educació. El sistema educatiu espanyol, ja tensionat per desigualtats estructurals, es veu desbordat per la velocitat del canvi tecnològic. Les competències digitals no es distribueixen de manera homogènia, i les diferències d’origen socioeconòmic es reprodueixen —i sovint s’amplifiquen— dins de l’aula.
Els alumnes de famílies amb més recursos no només tenen millor accés a dispositius i connexió, sinó també a entorns que fomenten l’aprenentatge digital crític: suport familiar, activitats extraescolars i capital cultural. En canvi, els estudiants de contextos més vulnerables sovint disposen de menys recursos i menys orientació, fet que limita les seves oportunitats futures.
Aquesta dinàmica té conseqüències profundes. La tecnologia, que podria ser una eina d’ascens social, es converteix en un mecanisme de reproducció de la desigualtat. No crea noves jerarquies des de zero; reforça les existents.
Hi ha, però, un altre element, més subtil però igualment rellevant: la concentració de poder econòmic. Les grans plataformes digitals operen amb economies d’escala que tendeixen a la concentració. Això implica que una part creixent del valor generat per l’economia digital es concentra en poques mans, sovint fora de l’àmbit nacional.
Aquesta concentració no només afecta la distribució de la renda, sinó també la capacitat dels estats per regular i redistribuir. En un món digitalitzat, la sobirania econòmica es dilueix i, amb ella, la capacitat de les polítiques públiques per corregir desigualtats.
Davant d’aquest panorama, la resposta no pot ser ni el rebuig tecnològic ni l’acceptació acrítica. Cal una acció política deliberada, orientada a garantir que els beneficis de la digitalització es distribueixin de manera més equitativa.
Això implica, en primer lloc, invertir en educació i formació digital al llarg de tota la vida. També cal reforçar el paper de les famílies com a agents clau de capital social i potenciar la seva capacitat educadora. Igualment, és necessari revisar la situació del sistema educatiu, especialment de l’escola pública, i adaptar-lo als nous reptes tecnològics. No es tracta només d’ensenyar a utilitzar eines, sinó de desenvolupar capacitats crítiques i adaptatives.
Alhora, cal reforçar les polítiques de protecció social per als col·lectius més exposats a la transformació del mercat laboral i repensar la regulació de les grans plataformes digitals per evitar una concentració excessiva de poder.
La tecnologia no és el problema. El problema és com s’integra en una societat ja desigual. Sense una acció decidida, la promesa d’un futur digital inclusiu corre el risc de convertir-se en un miratge. I el cost, com sempre, el pagaran els mateixos.
No és només tenir internet: és saber utilitzar-lo. Aquí neix la nova desigualtat. #Tecnologia Share on X
Loading ...
