La pregunta pot semblar per a alguns una provocació, quan en realitat és només una reflexió a la vista dels projectes polítics que es fan evidents durant aquest llarg període electoral.
Partim d’un fet. Hi ha un nombrós gruix d’espanyols irritats, indignats, enfurismats amb el comportament de l’independentisme, en general i amb els discursos i actitud de Torra i Puigdemont, en particular, i fins i tot amb el que consideren tractes a favor de Catalunya, dissonàncies amb la llengua catalana, visions unitaristes homogènies de la realitat espanyola, i moltes altres reaccions en un complex heterogeni de refús. En definitiva, unes polièdriques reaccions que fan que sigui rendible electoralment, o almenys aquest és el càlcul de PP, Cs i VOX: tenir un plantejament per al conflicte català, basat només en l’aplicació del 155; és a dir, la intervenció d’allò que ha estat el cavall de batalla de Catalunya en els últims 200 anys, l’autonomia. Segur també que aquell refús no és majoritari, però els no alineats, com quasi sempre i arreu, no manifesten una posició activa comuna. No cal sorprendre’ns, el mateix succeeix a Catalunya.
La fase prèvia, la de Rajoy, molt més condescendent en l’actitud, ja va mostrar que no tenia cap visió política de com abordar la qüestió catalana, més enllà d’una complicada judicialització, que ha insuflat energia i arguments a l’independentisme. Va ser una manifestació més de l’escassa capacitat de les elits espanyoles per entendre la qüestió catalana més enllà de la simple reacció.
Hi ha una paradoxa que fa malfiar del futur. El procés com a tal ha estat un desastre polític. Cap dels seus objectius s’han complert, res del que deien fer responia a cap realitat, i el judici ha mostrat que la seva capacitat d’acció era nul·la i a més ho sabien, començant pel fet que la pròpia policia catalana tingués programada la detenció del president i el govern si així ho ordenava la justícia. Però, tot aquest desastre manté viu electoralment l’independentisme, el suficient com per aspirar a continuar governant, que en aquest cas vol dir disposar dels grans recursos de la Generalitat per mantenir engreixat tot el moviment. D’aquí neix la lògica del 155. “Si els hi trèiem la màquina, punxaran”, oblidant l’altre combustible, l’emotiu, el de la defensa de la Generalitat, la de sentir-se víctimes de la intervenció espanyola com en ocasions precedents.
És aquesta una equació difícil de resoldre. La potència electoral de l’independentisme i la manca d’alternativa de govern per a la Generalitat, sembla garantir-li el poder, i sembla que l’única forma d’evitar-ho és el 155, però aquest tipus d’accions alimenten l’energia de la secessió, com ho fa el judici. A més de significar una forma de procedir inassumible per a la majoria de catalans Com trencar aquest cercle viciós? Com fer-ho des del necessari respecte a l’autogovern de Catalunya?
Cal dir que fins ara les forces polítiques d’Espanya que governen, han governat o poden fer-ho es mostren ineficaces per trobar la resposta, imprecisa en el cas socialista, bel·licosa en Ciutadans i PP, dissortada quan no inepte en el passat. Cap visió, cap finesa política. I és que segurament mai es trobarà si la premissa és el vol gallinaci de la mirada electoral. Catalunya és un problema d’estat i requereix homes d’estat per a resoldre’l. Qui són? Silenci.
I si res no canvia i la situació es manté enquistada a llarg termini, no dubtin que Catalunya se separarà. Bé, de fet en gran mesura, serà separada. Només li cal a l’independentisme una mica més de massa crítica i uns dirigents de més entitat que els Torra i Puigdemont; que hi són.
I que no ho dubtin les elits de tota mena i condició de Barcelona, Madrid i de la resta. I és que quan una cosa està en moviment i es vol aturar, i el que prima és la incapacitat en la concepció i la ineficàcia en l’aplicació, el resultat està cantat. I si això arriba a ser així, la crisi de l’estat i la dels comptes d’explotació, faran història.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.