Després s’estranyen de les reaccions i critiquen la polarització, però el pensament, la ideologia, les polítiques de l’anomenat progressisme estan prenyades d’una visió supremacista.
Aquesta concepció, sovint disfressada d’inclusió i de diversitat, és en realitat una exclusió de tot allò que no coincideix amb les seves idees. Als que no pensen com ells se’ls nega espai en el debat, cosa que crea una “inclusió excloent” i una “diversitat homogènia”.
Un exemple d’aquest fenomen és el sociòleg nord-americà Richard Sennett, que, en el seu últim assaig, L’intèrpret, i en diverses entrevistes promocionals, mostra aquestes mentalitats. Per exemple, considera que els Estats Units es dirigeixen cap a una mena de guerra civil, impulsada per la figura de Trump, i elogia la cantant Taylor Swift, a qui descriu com una mena d'”intel·lectual orgànica de les masses” per convertir els seus seguidors en els seus “propis intèrprets”. No obstant això, aquesta comparació trivialitza els veritables fenòmens culturals.
Si Swift “dinamitza” l’espectador, què feia llavors Elvis Presley quan sacsejava el públic amb els seus moviments sobre l’escenari? En contrast, la capacitat interpretativa de Presley generava una energia que fa que la de Swift sembli insubstancial.
En un altre moment, Sennett afirma que “la idea que la cultura està en declivi és un pensament superficial, propi de gent gran”, rebutjant així el debat sobre l’estat actual de la cultura occidental i qualificant de ximples els qui sustenten aquestes tesis.
La bandera de la justícia social que enarbora el progressisme resulta enganyosa quan, davant de les dificultats, les decisions que prenen són sovint pitjors que les de la dreta.
Un exemple clar és Califòrnia, el paradís de la democràcia progressista als Estats Units, on s’ha aprovat una llei que permet empresonar les persones sense llar, les que dormen al carrer o viuen en vehicles avariats. Així, el govern demòcrata de Califòrnia opta per criminalitzar els més vulnerables, resolent el problema mitjançant la repressió en lloc d’oferir solucions socials adequades.
En l’àmbit internacional, mentre Trump és presentat com un perill global, és Biden, juntament amb Harris, els qui ens estan arrossegant cap a un conflicte bèl·lic de gran escala a Europa, amb el risc que Rússia utilitzi armes nuclears tàctiques. I malgrat que els demòcrates tenen el poder per aturar la guerra a Israel, no ho fan, atès que aquest país depèn del continu suport militar dels Estats Units. El cas d’Obama és un altre exemple clar: va rebre el Premi Nobel de la Pau mentre tenia tres guerres en curs, una de les quals va abandonar a Síria, permetent a Rússia recuperar influència a la regió.
Aquest enfocament no és nou, i figures com Daron Acemoglu, economista del MIT, continuen insistint que l’amenaça que representa Trump per a la democràcia és real, malgrat que el diagnòstic és erroni. Acemoglu suggereix que, si Trump perd les pròximes eleccions, les institucions nord-americanes s’enfortiran, com si aquest fos l’únic factor en joc. A més, els atemptats contra la vida de Trump, encara que fallits, es minimitzen o fins i tot es ridiculitzen, presentant-los com a meres estratagemes polítiques. Però els fets no importen: per al supremacisme progressista, la narrativa és l’única cosa que compta.
La progressia també es nega a reconèixer els problemes associats amb la immigració massiva, cosa que agreuja les reaccions polítiques contràries, fomentant el xovinisme.
Mentre aquesta mentalitat supremacista domini als Estats Units i Europa, les nostres crisis continuaran aprofundint-se. La Unió Europea, en aquest context, corre el risc d’avançar cap a un declivi, en què les seves institucions es converteixin en poc més que una closca buida, sense vida ni futur.
No es tracta que no defensin el que creguin; es tracta que ho facin respectant l’altre com a adversari polític, necessari perquè la democràcia sigui real. Més o menys com al Rugby, on el xoc no impedeix agrair a l’altre equip la seva participació necessària perquè hi hagi partit.