La política de Pedro Sánchez ja havia deixat un rastre evident en gairebé tots els indicadors socials i econòmics tal com s’ha explicat amb dades a Converses: productivitat estancada, fracàs educatiu, tensions territorials, una administració endeutada i ineficient. Però hi havia un terreny on Espanya encara brillava i que actuava com a coartada col·lectiva: l’esperança de vida. Aquest indicador, síntesi de les condicions de salut, benestar i qualitat de vida, era l’orgull silenciós d’un país que, malgrat tot, continuava sent un dels llocs més longeus del món.
Doncs bé, això ha canviat.
Segons les dades d’Eurostat, entre 2019 i 2024 Espanya és un dels pocs països d’Europa que no ha millorat la seva esperança de vida en néixer. La fotografia comparativa és desoladora. Mentre que a Lituània l’increment supera l’any sencer, a la majoria d’estats comunitaris les millores oscil·len entre les quatre i les vuit dècimes d’any. Fins i tot en països que, com Noruega o Itàlia, ja partien de nivells altíssims, s’ha registrat un creixement positiu: 0,5 anys en el cas noruec, 0,4 en l’italià. Espanya, en canvi, es queda congelada, exactament al mateix punt que el 2019.
El contrast europeu
El primer gràfic, que mesura el canvi de 2019 a 2024, ho mostra amb contundència: Espanya és una excepció negativa. La mitjana de la Unió Europea ha augmentat mig any; nosaltres, res. Només els Països Baixos, Noruega i Islàndia apareixen al costat d’Espanya en la cua, però tots ells amb contextos molt diferents.
El segon mapa confirma que Espanya encara manté una posició destacada en el rànquing absolut —83,3 anys de vida en néixer, per sobre de la mitjana europea de 81,7—. Tanmateix, la tendència és el que compta: el marcador que fins ara ens permetia esbandir fracassos estructurals, avui s’ha convertit en una alerta vermella. La competència ens avança i, si no hi ha correcció immediata, el que fins ara era avantatge es pot transformar en retard.
Causes i factors amagats
Per què Espanya s’ha estancat en aquest indicador clau? Les explicacions són múltiples, i totes elles tenen a veure amb la qualitat de vida real:
- Sistema sanitari tensionat: retallades acumulades, manca de professionals i una gestió erràtica de la post-Covid han deteriorat l’atenció primària i hospitalària.
- Condicions de vida desiguals: l’accés a l’habitatge, la pobresa energètica i els salaris baixos tenen impacte directe en salut i longevitat.
- Factors demogràfics: l’envelliment accelerat i l’arribada massiva d’immigració amb condicions socials més precàries poden estar incidint en la mitjana.
- Estil de vida: la pèrdua progressiva de la dieta mediterrània i l’augment del sedentarisme han començat a fer-se visibles, també el dissortat joc de mals hàbits acumulats, addiccions de tota mena, escasses hores de son comparats amb Europa. Ves a saber, perquè no hi ha cap explicació oficial. A l’inrevés es vol que la dada passi desapercebuda
Si aquest fos un país amb una política realment orientada al bé comú, ja hi hauria una comissió d’investigació al Congrés per entendre per què Espanya ha passat de ser exemple positiu a convertir-se en advertiment negatiu. Però l’ocultació institucional confirma que el govern prefereix continuar amb la retòrica triomfalista abans que afrontar la realitat.
El que està en joc
L’esperança de vida no és només un número en una taula estadística. És el reflex de fins a quin punt una societat aconsegueix viure bé i viure més. És la traducció més directa d’allò que funciona: un bon sistema sanitari, cohesió social, hàbits saludables, confiança en el futur.
El fet que Espanya no millori, mentre gairebé tota Europa avança, és una de les pitjors notícies dels últims anys. Perquè significa que la nostra societat comença a perdre la seva carta guanyadora, l’últim bastió que li quedava. Quan un país ja no pot oferir ni més salut ni més vida, el mite del benestar queda en entredit.
I això, al marge de la propaganda, sí que és responsabilitat política.
Espanya, a la cua d’Europa: l’esperança de vida no millora des del 2019 #Eurostat Share on X
Loading ...
