En temps de polarització política, burocràcies hipertrofiades i creixent dependència de l’Estat, convé tornar a les fonts que reivindiquen el paper insubstituïble de la societat civil com a protagonista del bé comú.
Una d’aquestes fonts és la doctrina social cristiana, que ens recorda que la comunitat política no ha d’absorbir la societat civil, sinó servir-la i sostenir-la. Aquesta visió troba una profunda ressonància en el pensament de Jacques Maritain, filòsof francès del segle XX, especialment en obres com Humanisme integral i L’home i l’Estat.
Lluny de ser un debat acadèmic, aquesta qüestió toca el cor dels dilemes contemporanis: pot una societat sostenir-se si tot es delega a l’Estat? Té el ciutadà espai per a l’acció lliure i responsable enmig d’una cultura que idolatra la seguretat i la intervenció estatal? Pot florir el teixit comunitari en un clima de sospita envers tota institució intermèdia?
Més enllà del Leviatan
Maritain es va anticipar a aquests desafiaments en subratllar que l’Estat modern corre el risc de convertir-se en un Leviatan secularitzat, que centralitza el poder, uniformitza la societat i converteix l’individu en un engranatge dependent. Per evitar aquesta deriva, va proposar un model de “democràcia personalista”, on l’autoritat política actuï com a garant del bé comú sense suplantar la creativitat social. Cal reivindicar aquest principi: “la comunitat política existeix per a la societat civil, i no a l’inrevés”.
Aquest principi es concreta en diversos aspectes fonamentals:
- El valor de la societat civil, entesa com un entramat de relacions lliures —famílies, associacions, escoles, comunitats religioses, gremis, etc.— que donen forma a la vida comuna.
- El primat de la societat civil, que implica que la comunitat política ha de reconèixer, protegir i fomentar aquestes realitats, en lloc de suplantar-les o dirigir-les des de dalt.
- L’aplicació del principi de subsidiarietat, segons el qual les instàncies superiors només han d’intervenir quan les inferiors no poden per elles mateixes complir les seves funcions, i a més han d’ajudar-les en el seu exercici.
La temptació de l’assistencialisme
En el present, però, assistim a una inversió perillosa: en nom de la igualtat, de l’eficiència o de la inclusió, s’imposa cada cop més un model d’estatisme tecnocràtic, on l’Estat es presenta com l’únic garant dels drets, neutralitzador de conflictes i proveïdor universal. Les famílies, les escoles, els cossos intermedis i les associacions lliures perden marge d’acció, arraconades per normatives cada cop més invasives o per sistemes de subvenció que generen dependència en lloc de reforçar l’autonomia.
La gran contradicció. Es reivindica l’autonomia personal i alhora es construeix un ésser humà de poca participació i responsabilitat cívica, sol i aïllat, que acaba depenent del que l’Estat, és a dir, el govern de torn, vulgui.
En aquest context, els valors defensats per Maritain i la Doctrina Social cristiana adquireixen una urgent actualitat. Defensar la societat civil no és una nostàlgia reaccionària, sinó una aposta per la pluralitat real, per la democràcia viscuda des de baix, per la llibertat concreta de persones i comunitats per construir el bé comú a la seva manera, sense ser homologades per una burocràcia omnipresent.
Un nou humanisme?
Maritain parlava d’un humanisme integral, en què l’home no és només un subjecte de drets davant l’Estat, sinó un ésser relacional, espiritual, obert a la transcendència, que floreix en comunitat. Aquesta visió és als antípodes de l’individualisme possessiu i del col·lectivisme estatista, dues cares de la mateixa moneda: la negació de la societat civil com a espai lliure de creació, responsabilitat i amor.
Avui més que mai, recuperar aquesta visió és clau per regenerar la vida política i social. No n’hi ha prou amb exigir que l’Estat funcioni bé: cal recordar que no pot fer-ho tot, ni ha de fer-ho tot. El bé comú no es decreta des d’un despatx: es construeix a l’escola, al barri, a la parròquia, al sindicat, a l’empresa familiar, allà on els ciutadans lliures s’organitzen i cooperen sense esperar que tot vingui de dalt.
Davant l’estatisme de la seguretat total i la paràlisi participativa, urgeix tornar a una política al servei de la societat viva, com proposaven Maritain i la Doctrina Social. Perquè sense societat civil forta, no hi ha democràcia real; només una façana on els ciutadans voten, però no decideixen, i on l’Estat ho promet tot, però ho substitueix tot.
Pot una societat sostenir-se si tot es delega a l’Estat? Té el ciutadà espai per a l’acció lliure i responsable enmig d’una cultura que idolatra la seguretat i la intervenció estatal? Share on X
