Sobre els populismes

L’historiador i sociòleg francès Marc Lazar ha escrit en el seu llibre “Populocracia” que hi ha molts tipus de moviments populistes, tant de dretes com d’esquerres i que, més enllà de les seves diferències i matisos, tots aquests moviments presenten uns trets comuns que es podrien resumir així: “Plantegen un antagonisme entre el poble i l’establishment, entre el poble i les elits, proposen solucions fàcils a problemes complexos, identifiquen un enemic i ataquen la democràcia liberal“. Per derrotar el populisme, argumenta Lazar, hem de resoldre el problema de desconfiança de la gent cap a la classe política, promovent una democràcia més participativa (que no és el mateix que la democràcia directa), i replantejar els models d’integració de la immigració, que estan en crisi.

En una conferència recentment pronunciada a Barcelona per Joseph Weiler, professor d’origen jueu a les Universitats de Harvard i Nova York, i també president de l’Institut Universitari de Florència, es va situar l’origen dels populismes actuals en el desgast del famós “triangle liberal” tradicional format per llibertats fonamentals, democràcia i estat de dret, i en el ressorgiment del “triangle profà“ format pels vèrtexs patriotisme, identitat i religió. El líder nacional populista italià Mateo Salvini ho acaba de dir ben alt i ben clar en un discurs pronunciat el 19 d’octubre a Roma davant d’una multitud enfervorida: “Prometo lluitar per Déu, la pàtria i la família, no us fallaré”. Abans de la seva intervenció, l’exministre de l’Interior i també membre de la Lliga, com Salvini, havia declarat que “Cal salvar Europa de la islamització, els emigrants violen i maten els nostres fills“. El professor Weiler pensa que el món liberal s’ha deixat “robar“ els tres vèrtexs del “triangle profà“ pels populistes. Aquests tres vèrtexs no els pertanyen, només són manipulats i utilitzats pels populistes amb finalitats perverses.

El famós sociòleg nord-americà Francis Fukuyama, el del “final de la història“, en el seu darrer llibre titulat “Identitat“, diu que ens hem equivocat en pensar que l’ànima humana només té dues parts – desig i sentiment, per una banda, i racionalitat, per l’altra – car n’hi ha una tercera generalment oblidada i que és precisament la clau de la conducta humana : es tracta del thymos, és a dir, la dignitat de la persona, la seva necessitat de reconeixement sobre la qual es construeix la pròpia identitat, la seva necessitat d’identitat, de pàtria i de religió. Thymos és la part de l’ànima que anhela el reconeixement de la dignitat. Va ser usada per Sòcrates per primera vegada en un sentit polític i per Hegel molt més tard per explicar que el que mou realment la història humana, més que els desigs o la possessió de béns materials, és la necessitat de reconeixement. Segons Fukuyama, el thymos explica l’auge els darrers temps del nacionalisme, del populisme i de la religió com a política. Pensa que la identitat és el factor clau de la política del segle XXI. La necessitat de reconeixement és un dels motors principals de la història i el ressentiment també. És aquesta tercera part de l’ànima humana la que més fortament condiciona el comportament dels individus i dels pobles, perquè la dignitat transcendeix en l’home el desig i la racionalitat. Avís per a navegants: en el llibre “Geopolítica de las emociones“, de l’analista francès Dominique Moissi, es pot llegir que les emocions que caracteritzen Xina, Europa i el món islàmic són, respectivament, l’esperança, la por i el ressentiment.

Michael Ignatieff, pensador, assagista i polític canadenc, rector de la Central European University de Budapest, fundada pel famós financer basat a Estats Units d’origen hongarès Georges Soros, a qui el líder populista hongarès Viktor Orban considera enemic públic del país, és autor del llibre “Sangre y pertenencia. Viajes al nuevo nacionalismo“, que tracta de totes aquestes coses. Acaba de pronunciar una conferència a Barcelona, on ha dit que cal allunyar-se de la galopant retòrica populista de bons i dolents, del “nosaltres contra ells“ que deshumanitza aquell que pensa diferent fins a convertir-lo en un enemic. “Cal fugir de la polarització i buscar consensos, cal propiciar el diàleg del que sorgeixen coses noves i inesperades, tot practicant la política de reconeixement de l’altre“. S’ha referit particularment als populismes centrats en l’antiglobalització i l’anticosmopolitisme, tot advocant per una globalització compatible amb el local. Viktor Orban odia Georges Soros i de passada també Ignatieff, precisament per ser tots dos globals i cosmopolites. La insurrecció a França dels gilets jaunes (armilles grogues) es basa en aquestes dicotomies: camp/ciutat, endarrerits/avançats tecnològicament, és a dir, perdedors/guanyadors de la globalització. Per això Ignatieff ha declarat que “cal ser globals però lleials al mateix temps a la teva tradició, encara que conscients que la nostra tradició és una part del tot, una manera de pensar que no és l’única ni és el límit del món“.

Segons l’analista polític Xavier Mas de Xaxàs, un cert pacifisme insurreccional de caràcter populista recorre el món, un món atapeït de moviments d’emancipació, de persones que planten cara a l’Estat perquè canviï les seves polítiques en un munt de temes: dona, medi ambient, immigració, democràcia directa, respecte a les minories, etc. Quan les armilles grogues col·lapsen França, quan partidaris del moviment ecologista radical britànic Extintion Rebellion bloquegen durant dies el centre de Londres o quan els independentistes catalans ocupen els carrers de Barcelona, “estan demostrant a l’Estat una gran confiança en la seva capacitat d’agitació i transformació, una gran fe en la justícia de les seves causes, ja siguin socials, ecològiques o identitàries“. La pregunta que ens hem de fer és si la política encara manté la capacitat d’integrar, de dialogar, de crear un progrés comú, un bé col·lectiu, el bé comú en definitiva. Mas de Xaxàs contesta que “amb ordre i diàleg n’hi hauria d’haver prou per frenar la insurrecció i garantir l’emancipació de tots“.