Brutal retorn als titulars de la guerra civil de Síria, oblidada des de fa anys però lluny d’haver desembocat en una pau definitiva.
Divendres 29 de novembre, milers de rebels liderats des del grup islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS) penetraren a Alep, la segona vil·la més poblada de Síria amb uns dos milions d’habitants.
Els milicians assaltaren la ciutat des de diversos fronts situats al nord i a l’oest, on se situa la província d’Idlib, el darrer feu de l’oposició islamista amb el suport de la veïna Turquia.
Les forces del règim de Bashar al-Assad, després de patir diverses dotzenes de baixes, es retiraren del nucli urbà sense combatre. Les pèrdues dels rebels s’aproparien a les 200 des de l’inici de la seva ofensiva el dimecres 27.
La situació posa en evidència diversos fets importants que els europeus havíem oblidat arran dels conflictes a Ucraïna i més recentment, a Israel i al seu entorn.
El primer és que el govern de Bashar al-Assad ha estat incapaç de reduir el bastió islamista d’Idlib -ni tampoc de clarificar la seva relació amb els kurds, que mantenen el control d’àmplies parts del nord i nord-est del país amb l’ajut dels Estats Units.
Enmig d’un país en runes, Assad no ha aconseguit tampoc llançar un gran programa de reconstrucció nacional, en part degut a l’ostracisme que ha patit en bona part del món.
Militarment exhaust, Assad ha hagut de fer concessió rere concessió als països i grups que li permeteren mantenir-se al poder a Damasc, capital oficial i fortalesa del seu règim, en els pitjors moments de la guerra civil. Aquests inclouen Rússia, Iran, diverses milícies proiranianes així com el mateix Hizbul·là libanès.
El govern d’Assad ha de pagar un elevat preu addicional com són les contínues operacions especials i campanyes de bombardeig per part d’Israel, sempre a l’aguait contra el seu històric enemic sirià i les maniobres iranianes.
L’increment de l’activitat militar hebrea que ha seguit als atemptats contra Israel d’octubre del 2023 ha afeblit encara més les forces armades fidels a Assad, obligant a desviar cap a la regió de Damasc recursos semblaven previstos per a les ofensives conjuntes amb Rússia contra Idlib.
L’ofensiva del HTS es produeix doncs en un context particularment favorable per a deixar en evidència el govern d’Assad i els seus aliats iranians.
No obstant això, a mitjà termini l’ofensiva del HTS podria acabar capgirant-se en favor d’Assad. La raó és que el seu govern té una nova oportunitat per a presentar-se com a única alternativa possible als islamistes i al caos dels diferents grups rebels.
En el front diplomàtic, Assad ha obtingut recentment un seguit de petites victòries.
La primera fou la fi de l’exclusió de Síria de la Lliga Àrab el 2023, que se segellà amb una reunió amb el príncep hereu d’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman.
A més, diversos països europeus, entre els quals Itàlia, Hongria i Grècia, estan disposats a posar fi a la política d’aïllament internacional del règim de Damasc, esperant que els refugiats puguin tornar al país a canvi de suport financer i polític.
Per la seva banda, sembla que Assad voldria aprofitar l’afebliment recent de l’Iran per a reequilibrar les seves relacions internacionals, acostant-se més als països àrabs i a Moscou i trobant una entesa de mínims amb Turquia i Europa.