La caiguda del govern de Bashar al-Assad ha estat qüestió de tan sols deu dies en aquest desembre de 2024, després que el seu règim aguantés entre 2011 i 2016 una fortíssima pressió militar, política i econòmica, interior i internacional.
Fa encara una setmana, des d’aquest diari (així com de la major part d’analistes) vaticinàvem encara que l’Exèrcit Àrab de Síria aconseguiria frenar en algun punt l’avanç dels rebels.
No obstant això, els esdeveniments s’han precipitat, i finalment Damasc ha estat presa la matinada de diumenge 8 de desembre no pels islamistes del grup Tahrir al-Sham (HTS), que havien penetrat una setmana abans a Alep, al nord del país, sinó per una galàxia de grups rebels que han avançat des del sud.
El portaveu d’un grup anomenat segons Associated Press “Sala d’operacions per a conquerir Damasc”, llegí un comunicat a la televisió nacional siriana afirmant que el règim havia caigut i que cridava a tots els combatents i ciutadans de l’oposició a preservar les institucions públiques de “l’estat lliure de Síria”. No sembla una base massa sòlida per establir un futur nou sistema democràtic.
La cadena d’esdeveniments, de tipus “bola de neu”, és semblant a la que feu caure els règims socialistes a la República Democràtica d’Alemanya i a la Romania de Ceausescu a les acaballes de 1989, si bé ha estat encara més ràpida, cosa que deixa de manifest el terrible nivell de desgast que les institucions d’Assad patien.
Una altra diferència clau és que, al revés del que passà en aquests dos països europeus, Síria com a entitat nacional fa anys que està desapareguda.
L’esfondrament del règim d’Assad arriba en un context en què una multitud de grups enfrontats entre ells haurien d’omplir el buit de poder.
Un buit que el mateix Assad ha estat incapaç d’omplir del tot des de la seva victòria per esgotament a la primera fase de la guerra civil siriana (2011-2019 aproximadament).
Ja llavors, la feblesa del poder estatal amb seu a Damasc havia deixat àmplies parts del territori sirià en mans d’entitats no estatals:
- Els kurds (al nord i nord-est),
- Els islamistes sunnites (al nord-oest), alhora dividits entre els que estan recolzats per Turquia i el HTS, una escissió tàctica del grup terrorista Al-Qaida,
- El mateix grup terrorista Estat Islàmic (al desert situat a l’est),
- Un petit reducte de rebels “moderats” ajudats pels Estats Units hauria sobreviscut a la frontera amb Jordània.
A aquests grups s’hi han de sumar les milícies alauites (grup al qual pertany el mateix Assad) i cristianes que es podrien formar per a protegir les seves zones respectives després de la desfeta militar del règim que les protegia dels islamistes.
Per a Rússia i l’Iran, principals valedors d’Assad, es tracta d’una derrota estratègica en tota regla després d’apostar fortament per la seva supervivència.
Les bases militars de Rússia a Síria es troben en alerta màxima i s’especula amb la seva retirada. Rússia podria perdre així la seva influència en l’Orient Mitjà, i la capacitat de patrullar el mar Mediterrani sense dependre de l’estret del Bòsfor, dominat per Turquia.
Per la seva banda, l’Iran perd el “creixent xiïta” que havia construït i que unia per terra l’Iran amb el Mediterrani a través de Síria i el Líban, on es troba el seu aliat Hisbul·là.
Israel està menant incursions aèries i terrestres a Síria. Si bé el primer ministre Benjamin Netanyahu es felicita per l’eliminació del seu enemic Assad, està inquiet amb el que pugui succeir amb l’arsenal (incloent-hi les armes químiques) que el règim deixa enrere i que corre un risc molt elevat de caure en mans d’islamistes sunnites que, igual que els xiïtes, juren la destrucció d’Israel.
Les cancelleries occidentals s’han felicitat de la caiguda d’Assad, però els seus missatges denotaven preocupació pel que podria succeir a continuació.
Amb tot, el teatre sirià, si ja era complicat abans d’aquests esdeveniments, pren un inesperat gir amb el risc d’obrir una nova fase de la guerra civil que estengui encara més la destrucció, s’acarnissi particularment contra les minories cristiana i alauita i generi noves onades de refugiats cap a Europa.
