Diumenge al matí. Cafè acabat de fer, diaris damunt la taula. El lector atent –n’hi ha pocs, però encara en queden– comença a fullejar La Vanguardia, després El País. No busca notícies, busca patrons. I pam! Aquí el té: Koldo García. Pàgines i més pàgines dedicades a aquest il·lustre desconegut que ha passat, en poques setmanes, de porter a presumpte James Bond ibèric.
Perquè l’operació és fina. No es tracta de defensar a Koldo. No cal. Es tracta d’introduir el dubte. Potser no era un corrupte qualsevol, sinó un agent encobert de la Guàrdia Civil. Potser tot plegat era un muntatge contra el PSOE. I contra Sánchez, és clar. Sempre contra Sánchez.
La Vanguardia ens ho deixa caure amb elegància: «Koldo García mantuvo relaciones con la Guardia Civil hasta que lo detuvieron». Mantener relaciones, quina expressió més bonica. Ni confirmació ni desmentiment: insinuació pura. I El País, per la seva banda, fa el mateix exercici d’estil: molta paraula, poca responsabilitat.
Això no és casualitat. No són coincidències còsmiques. És sincronització. I com tota orquestra, aquesta també té director. Si les trompetes de La Vanguardia i els violins d’El País toquen a la vegada, és perquè algú els ha passat la partitura. I no costa gaire endevinar qui: la Moncloa, o més concretament, el gabinet del president.
També hi ha retocs interessants en la banda sonora. Per exemple, s’esbomben unes gravacions d’Aldama que exoneren Begoña Gómez, l’esposa del president, de qualsevol implicació amb Air Europa. En canvi, unes altres declaracions, publicades a El Español, on Aldama diu justament el contrari, són ignorades amb devoció benedictina. El silenci com a forma superior de periodisme.
Mentrestant, TVE i TV3, que avui ja no se sap si són rivals o col·laboradors, reprodueixen fidelment l’argumentari. Com si els haguessin passat una nota de premsa que, curiosament, sona exactament igual que la que utilitzen els pocs ministres que encara gosen sortir a parlar.
El que tenim, doncs, no és només relat. És una dramatúrgia perfecta: sincronització del tema, de l’enfocament, de les absències. I tot això, amb el teló de fons d’un país on la realitat va per una banda i el guió, per una altra. Una partitura afinada per la presidència del govern.
Que ningú es pensi que la realitat és espontània. Això, com diria Pla, no és un bolet, és un jardí francès.
TVE, TV3, El País, La Vanguardia... tots tocant la mateixa partitura. I la batuta, d’on surt? #Moncloa #RelatÚnic #ControlInformatiu Share on X
Loading ...
