La guerra d’Ucraïna ha confirmat un canvi de tendència crucial en matèria d’armament i de com s’ha de lluitar en el camp de batalla del segle XXI.
Com ja exposàrem fa un any, les dues lliçons militars clau d’Ucraïna han estat, d’una banda, el valor de la quantitat, o millor dit, la preferència d’un gran nombre d’unitats prou eficaces per sobre d’unes poques unitats amb capacitats molt elevades; i de l’altra la importància de les tecnologies no tripulades, que s’ha traduït en l’ús massiu de drons i municions suïcides.
Combinades, aquestes dues tendències posen en qüestió el conjunt de la indústria militar occidental, que s’ha concentrat de forma creixent des de la fi de la Guerra Freda en desenvolupar sistemes d’armes convencionals (tancs, avions, helicòpters, vehicles de transport d’infanteria, etc.) cada cop més complicats i, per tant, cars.
La prioritat dels grans “contractistes” de defensa als Estats Units i Europa (Lockheed Martin, Northrop Grumman, BAE Systems, Rheinmetall, etc.) dels darrers 30 anys ha estat continuar desenvolupant armes sobre la base d’un producte ja existent, amb una mentalitat lineal, incremental.
Això no obstant, aquesta manera de funcionar s’ha topat amb la dura realitat del camp de batalla d’una guerra d’alta intensitat, això és, entre forces armades convencionals i relativament ben equipades.
Com s’ha demostrat en diversos escenaris recents (Síria, Armènia, però sobretot Ucraïna), la indústria civil ha evolucionat molt més de pressa que la militar aquestes darreres dècades.
I, com sol succeir en els conflictes bèl·lics, hi ha hagut innovadors que han aplicat amb astúcia productes del mercat comercial a fins militars, des de drons de baix cost fins al sistema de comunicacions per satèl·lit Starlink, concebut originalment per a proveir internet d’alta velocitat i baix cost a entorns aïllats sense fibra òptica.
Els gurús de la Silicon Valley californiana, tradicionalment allunyats dels gegants empresarials de la defensa, han estat observant amb interès aquestes evolucions.
Diversos emprenedors han fundat empreses tecnològiques en l’àmbit de la defensa, la més important de les quals actualment és Anduril, que cerca posicionar-se com el referent d’una nova indústria militar basada en màquines autònomes pilotades per un potent programari alimentat per intel·ligència artificial.
Incentivada per l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump aquest mes de gener, Anduril ha anunciat estar en converses amb l’empresa d’anàlisi de dades Palantir Technologies per tal de conformar un consorci amb altres organitzacions del sector i presentar-se a concursos públics del Pentàgon.
Com a curiositat, Anduril i Palantir estan batejades amb noms que fan referència a la saga de J.R.R. Tolkien El Senyor dels Anells.
Una de les empreses amb qui les dues firmes californianes estan negociant no és altre que SpaceX, l’empresa d’enginyeria espacial d’Elon Musk.
La presidència de Trump, amb la seva intenció d’augmentar el pressupost de defensa fins al 5% del PIB, seria el moment ideal perquè es produís una revolució en la indústria de defensa nord-americana. Així, el centre de gravetat podria començar a moure’s des de programes d’avions de combat tripulats com el caríssim F-35 cap a sistemes totalment nous, com eixams de drons. Europa per la seva banda no disposa de res de comparable.
Loading ...
