En un Congrés que supera tots els límits de crispació, amb insults i desqualificacions de “traïdor” i “corrupte”, d’una banda, i “neonazi” i “neofeixista”, de l’altra, s’escenificava aquest 30 de maig, l’existència de dues Espanyes que sembla que no tinguin res en comú i molt en contra l’una de l’altra, si bé sembla, només ho sembla, que la realitat del carrer és tota una altra. S’estava aprovant la llei de l’amnistia.
L’enfrontament i crisi institucional és total
El Senat contra el Congrés i aquest desqualificant a la cambra alta. Fiscals del Suprem contra el fiscal general de l’estat i viceversa. Lletrats a un bàndol i a un altre amb posicions contraposades.
La gravetat de la situació traspuava en l’editorial de l’ABC del 31 de maig. Aquest diari monàrquic escrivia: “Aquesta llei d’amnistia és, sobretot, una llei injusta que el nostre rei no pot signar“. És un fet insòlit. El mitjà que defensa la monarquia a capa i espasa, i que va néixer per a aquesta finalitat, l’ABC, situava davant el rei l’exigència que no signés l’amnistia. Fet que donaria peu a una crisi terminal per a la mateixa monarquia. Fins aquest nivell arriba l’enfrontament.
En aquest context tan dramàtic, el president del govern no va estar present en tot el debat i va arribar només en el moment de la votació. És una desconsideració i un desdeny extraordinari vers la institució parlamentària. Si bé cal afegir que no és la primera vegada que ho fa. En realitat no ha estat present en cap dels debats previs sobre aquesta llei d’amnistia. Segurament per no patir la contradicció que li recorda les seves paraules literals abans de les últimes eleccions, en les quals negava tota possibilitat a l’amnistia.
Quina paradoxa! Els diputats socialistes van ser elegits contra l’amnistia i ara l’aproven amb grans aplaudiments. Pot suportar impunement el sistema polític, la democràcia, aquests retorçaments?
El govern, per boca de Bolaños, un ministre de Justícia que no acaba d’omplir l’escenari que li pertoca en la seva missió i que supleix la mancança amb una allau de consignes, reiterava ahir que la llei d’amnistia té el vistiplau de la Comissió de Venècia, una instància jurídica assessora del Consell d’Europa. Però això, com en tantes altres coses, no respon a la realitat perquè el que és cert és que la Comissió de Venècia va donar el vistiplau a una idea general de l’amnistia i va fixar, al mateix temps, les circumstàncies i els criteris que havia de complir.
Un de fonamental, segons la Comissió, era que estigués avalada per un ampli consens, precisament per evitar que una llei d’aquesta mena fos utilitzada per interessos partidistes aprofitant majories conjunturals. I aquest és el cas. 177 vots a favor i 172 en contra. No es poden aprovar amb aquests marges lleis d’aquesta naturalesa. Perquè això és imposar “trágalas” al 50%.
Sánchez addueix la pacificació de Catalunya. Seria més adequat parlar de fatiga i desànim per banda d’uns i altres. I està per veure si l’amnistia no torna a insuflar aire a l’independentisme, entre altres raons per les apuntades ahir per Míriam Nogueras, celebrant l’èxit que havia assolit l’independentisme i assenyalant que era el primer pas cap a la independència, i Rufián, apuntant que era la primera victòria contra el règim del 78. També pot donar-li vida per l’evident raó que amb la nova legislació, un nou procés tindria molta més impunitat jurídica i sancions molt més lleus.
La realitat és que la divisió s’ha traslladat a Espanya, que l’independentisme no considera el resultat com una reconciliació sinó com una victòria que té com a segon objectiu el referèndum. Significa un qüestionament de l’administració de justícia i la seva crisi a tots els nivells.
I, finalment, la liquidació del consens com a mecanisme polític per a les grans qüestions i la seva substitució pel vot d’una majoria modesta. La col·laboració entre els dos grans partits polítics de l’estat és més impossible que mai. La qüestió de fons, la hipòtesi, és si és així, per què ja no hi ha un estat comú sobre el qual consensuar?
