Com és possible fer una afirmació d’aquesta mena? Doncs a través de la lògica de les dades, i si aquestes no canvien radicalment, l’afirmació que conté el títol s’ha de complir.
Les tres últimes enquestes, la de GAD-3 (d’11 de juny) i les de Sociométrica i Data10, donen resultats molt semblants. La més fiable de les tres és la de GAD-3 perquè és l’empresa que encapçala el rànquing de fiabilitat d’aquesta activitat i perquè disposa d’una mostra de 2.000 entrevistes.
Per analitzar el seu resultat a més d’alguns detalls tècnics (com examinar la mostra, la seva dimensió i el marge d’error que hi va lligada), en aquesta ocasió en la qual la confrontació política s’estructura en blocs, cal oblidar-se una mica del que creu cada partit i fer l’observació conjunta de cadascun dels blocs i aleshores s’aprecia l’extraordinària coincidència dels resultats.
El bloc configurat per PP i Vox fluctua en relació amb les enquestes esmentades entre 181 i 186 diputats. És a dir només 5 de diferència. I això implica una variació de l’ordre del 3% entre les tres, que és un valor francament baix. El bloc format per PSOE i Sumar oscil•la entre els 126 i 131 escons a 5 de diferència i amb un marge d’error una mica més gran que l’anterior, que no arriba al 4%.
La distància entre els dos blocs és molt gran, de més de 50 escons, amb l’afegit que el bloc de dretes assoleix àmpliament la majoria absoluta. No només això, sinó que en totes les tres enquestes el nombre de diputats del PP supera la suma dels de la nova coalició de govern. Són massa dades acumulades difícilment reversibles, amb el permís dels resultats que tregui el CIS de Tezanos.
Aquest fet es veu propiciat per la singularitat del sistema electoral espanyol. És un sistema proporcional, però que dona una prima significativa al primer partit i aquest és l’avantatge del PP i és el fet que el va castigar quan existia Cs.
A més, segona característica espanyola, les circumscripcions petites tenen una prima addicional, és a dir, l’escó costa molts menys electors que en les circumscripcions grans. En concret, a Espanya hi ha 52 d’aquestes, de les que mig centenar són províncies i les dues restants corresponen a Ceuta i Melilla.
El total aporta 248 diputats. En les grans poblacions, com Madrid i Barcelona, el sistema es comporta pràcticament com el proporcional: treus tants vots i treus una proporció semblant de diputats; això sí que amb un lleuger avantatge per qui queda primer, però lleuger.
Ara hi ha 18 circumscripcions que elegeixen 5 diputats o menys que són un total de 56 diputats que tenen un gran pes sobre la xifra total. Doncs bé, en aquestes circumscripcions qui queda primer s’endú una prima. Hi ha espai per a un segon i en una part d’elles pot sortir un diputat de la tercera opció amb certes dificultats i el quart es queda sense res.
En l’actual relació de forces sembla que Vox té més possibilitat d’ocupar aquesta tercera posició i deixar sense cap dels 58 diputats a Sumar. Aquest fet, cal afegir que són circumscripcions que majoritàriament donaran la victòria al PP, determinen un escull difícil de salvar. És el pes què podríem denominar “l’Espanya buidada”.
És clar que el PP té dos grans punts flacs. Un menor, des del punt de vista electoral, que és el País Basc, i l’altre, molt gran, que és a Catalunya. Aquí el diferencial de diputats entre socialistes i populars li atorga una extraordinària prima a Sánchez que, en bona part compensen els resultats de “l’Espanya buidada”. Però del fet que Madrid, un pes pesant electoral, és abassegadorament popular, i que el gran graner de vots que era Andalusia sembla que ha capgirat la seva direcció.
Si totes aquestes lògiques es mantenen, Sánchez perdrà clarament les eleccions.
Loading ...
