S’equivoca Valls?

Com és possible que un candidat que va basar bona part de la seva campanya en presentar-se com a persona que faria fora democràticament Ada Colau de l’alcaldia, a qui va desqualificar per la seva gestió en nombroses ocasions, hagi emprès un gir de 180 graus i passi a ser el responsable de donar-li la majoria absoluta perquè pugui ser elegida alcaldessa en el Ple municipal?

Darrera d’aquesta incomprensible decisió, almenys per a aquella part de l’electorat que el varen votar com a alternativa a Colau, hi ha, segons expliquen els membres de la seva candidatura, un càlcul. Es tracta de “fer mullar” a Colau, acabar amb la seva ambigüitat i forçar-la escollir entre el camp independentista o el constitucionalista. Un cop assolit això, i després, des de l’oposició, ja passaran factura de la situació.

També hi ha en la seva visió un altre argument més difícilment comprensible, que afirma que Colau seria alcaldessa de totes maneres. Afirmació allunyada de la realitat perquè tan sols el pacte amb el PSC li atorgaria aquesta possibilitat…. amb el suport de Valls, necessari per assolir la majoria absoluta, per barrar el pas a la proclamació de Maragall com a Alcalde en ser la llista més votada.

Perquè aquesta és la lògica de la legislació que s’aplica als municipis. Si una candidatura no assoleix la majoria absoluta, es proclama alcalde la llista més votada amb independència del nombre de regidors que li donen suport.

Però, és que aquella manca de realisme en l’anàlisi és aplicable també a la il·lusió que si obliguen a decidir a Colau per un o altre camp, l’estaran perjudicant, perdent de vista la lògica del poder municipal.

La regla no escrita de la dinàmica municipal diu que l’alcalde elegit acostuma a guanyar les següents eleccions si és que no ho fa molt malament. Trias i Colau, pertanyerien a aquest segon grup, però si ara torna a governar gaudirà de l’experiència adquirida i de l’ajut inestimable de la coalició amb el PSC, uns bons coneixedors de la mecànica municipal.

Un ajuntament, des del punt de vista del seu funcionament polític, no és un sistema parlamentari. L’alcalde té tot el poder, excepte en alguns temes reglats que corresponen al plenari. Però les derrotes en aquest àmbit, si no acaben configurant majories alternatives, tenen un escàs efecte, com s’ha vist en el fet que Colau, amb només 10 regidors, experimentés derrota darrera derrota en el plenari, sense que això interrompés la seva trajectòria política. Menys succeirà ara amb una majoria de 18 regidors fruit de l’aliança amb Collboni, i que amb relativa facilitat i per segons quins temes, poden trobar els tres vots que els hi manquen per a la majoria absoluta, i fins i tot, hi haurà ocasions que ni tan sols necessitarà assolir aquesta fita. En tindrà prou amb l’abstenció d’un dels grups de l’oposició, que no sigui el PP que té una presència massa migrada, amb 2 regidors.

En la vida municipal l’oposició és molt difícil, en el sentit que té una escassa repercussió pública. L’obra de l’ajuntament i la presència omnipotent de la alcaldia ho omple tot, mentre que els opositors viuen més darrera, més en la irrellevància per molt que treballin, perquè, entre altres raons, els mitjans de comunicació per sistema no atorguen atenció al que puguin dir o fer els que estan fora del govern, exceptuant casos espectaculars. Però, és evident que no es pot viure durant quatre anys de l’espectacle.

Valls, amb la seva lògica, haurà consolidat el paper de Colau a Catalunya i no haurà aconseguit que a mig termini això impliqui una clarificació, perquè la línia intermèdia dels comuns, entre l’independentisme i l’unionisme, s’assenta sobre el tema dels empresonats, de les sentències que es puguin produir, de la seva amnistia, de la crítica al caràcter no democràtic de l’estat, que expressa el “règim del 78”, un àmbit en el que hi ha una àmplia coincidència amb l’independentisme, que té poca cosa a dir al marge d’aquesta qüestió i del reclam de la República virtual.