Amb un desplegament publicitari que ha durat dies, va partir diumenge passat la flotilla de solidaritat amb Gaza: unes vint embarcacions, totes de molt petit calat, que des del port de Barcelona s’havien d’adreçar a aquell martiritzat territori, en una operació internacional a la qual s’unirien vaixells procedents d’Itàlia, Tunísia i Grècia.
Els organitzadors parlaven de superar les cent embarcacions, si bé la xifra real encara s’ha de veure, perquè els números mai no han estat la característica forta d’aquest grup. Des de Barcelona anunciaven que a la vintena d’embarcacions participarien unes 300 persones, una cosa literalment impossible atesa la mida.
Els mitjans de comunicació han estat tremendament generosos. Molts minuts de televisió, pàgines senceres de diaris. La Vanguardia i TV3 el van tractar com un fet de magnitud extraordinària, com un succés d’abast internacional.
El motiu és molt digne i necessari. La tragèdia espantosa que viu Gaza requereix atenció i denúncia per intentar posar fi a una massacre sistemàtica. No es pot justificar l’ús de mitjans de destrucció massiva contra població civil només perquè entre ells hi hagi alguns terroristes de Hamàs. Aquest era precisament el mètode que utilitzava l’exèrcit nazi a la França ocupada quan sospitava que en una població hi havia combatents dels Maquis.
Però la presentació del succés i la participació de certs personatges no van fer precisament impressió de rigor ni de serietat. Massa patxanga, massa líders de la progressia institucional fent-se fotos i dues vedets que ja van passar la seva temporada artística. Greta Thunberg, convertida de nena a jove famosa per la seva lluita climàtica, sembla disposada a apuntar-se a qualsevol bombardeig sempre que hi hagi càmeres; i la inefable Ada Colau, lluint el seu nou look.
També crida l’atenció que aquesta operació de solidaritat no comptés amb el suport de l’Autoritat Nacional Palestina, que l’observa amb moltes objeccions, ni amb el suport de cap dels estats àrabs propers al problema, com Egipte o Jordània. Per descomptat, tampoc les monarquies del Golf ni l’Aràbia Saudita veien amb bons ulls la iniciativa.
En realitat, l’equació se cenyia a un únic eix: Hamàs com a destinatari final, perquè és evident que la població de Gaza no rebria ajuda per aquesta via. Primer, perquè la flota era mínima i insuficient per transportar res; i segon, perquè era improbable que Israel permetés que arribés, com ja ha passat a les dues desenes d’intents anteriors.
Dit això, cridar l’atenció de forma pacífica sobre la tragèdia ja seria una dada positiva. Però contrasta el favor mediàtic cap a una iniciativa que tot just començava amb el silenci eixordador davant la discreta i continuada aportació de l’Església catòlica, que —no sense dificultats— manté presència a Gaza a través de la parròquia de la Sagrada Família, germana petita de la monumental basílica barcelonina.
El desenllaç va ser immediat i grotesc. Tot just van sortir al mar i recorregudes unes quantes milles, la flotilla va tornar ràpidament a port. El ridícul ha estat total. Com és possible que els que pretenen desafiar Israel i arribar fins a Gaza, poques hores després d’haver salpat, tornin a port?
Aquí van començar les excuses, que no van fer sinó agreujar l’esperpent. La primera va ser que havien ensopegat amb vents de 30 nusos i el més recomanable era tornar. Però qualsevol navegant responsable consulta el temps abans de salpar. Si ho sabien i, així i tot, van sortir, van actuar de forma temerària. I si no ho sabien, la imprevisió va ser gravíssima. Cap altra embarcació de pesca o esbarjo a la costa catalana va tornar aquell dia per mal temps. Tot sonava a excusa de mal pagador.
Després van arribar altres explicacions encara més surrealistes: que es tractava d’una prova per veure qui es marejava; que volien comprovar quins vaixells resistien la travessia; que era un assaig per detectar errors; i fins i tot que havien oblidat emplenar el segellat de passaports, i per això havien de tornar.
És un acte d’autèntica pocavergonya que una iniciativa solidària amb Gaza estigui en mans de persones tan frívoles i irresponsables. I convé recordar que aquest muntatge disposa d’un finançament important sobre el qual ningú no ha preguntat. Des d’aquí plantegem la pregunta en termes de Josep Pla: “I tot això qui ho paga?”. L’Ajuntament de Barcelona? El Port? Sánchez? Illa? Soros? Un senyor de Múrcia que passava per allà?
Els responsables d’aquesta operació esperpèntica tenen l’obligació d’informar els ciutadans sobre els pagans de les seves aventures.
Una iniciativa solidària convertida en esperpent mediàtic. Gaza necessita ajuda eficaç, no frívols experiments #Gaza Share on X
Loading ...
