Sense vergonya (I). Els incendis forestals i el pacte d’Estat

Aquest estiu s’ha cremat mitja Espanya. No és una manera de parlar. No és una exageració d’aquelles que es llancen a una tertúlia de sobretaula per provocar. És, senzillament, el que ha passat. Ni més ni menys que tres-centes trenta mil hectàrees calcinades, especialment a Castella i Lleó, Galícia i Extremadura, encara que també a Andalusia i València.

No es tracta de focs solts, de petits focus aïllats que s’apaguen amb rapidesa. No. Hi va haver un moment en què més de cent grans incendis cremaven simultàniament, en un espectacle devastador que afectava —en termes administratius— més d’un terç del país.

I mentre tot això passava, l’Estat —el nostre Estat— brillava per la seva absència. Com ja va passar amb la famosa DANA a València, l’administració central va decidir no intervenir directament, no assumir la coordinació que requeria una catàstrofe d’aquesta envergadura. No declarar l’Emergència Nacional, que per a situacions com aquesta, i com la de la DANA, hi ha aquesta figura jurídica.

Les comunitats, els municipis, els voluntaris, els veïns, cadascú va fer el que va poder, allò que va saber, allò que va voler. I el resultat va ser, per descomptat, el que es podia esperar, un desastre, perquè sense prevenció dels grans incendis ni gestió forestal estava assegurat.

Aquí és on hom es fa preguntes senzilles, d’aquelles que semblen ingènues pel que és evident: si l’Estat no actua en una tragèdia d’aquesta magnitud, per què hi és? Per llegir discursos? Per repartir culpes en rodes de premsa? Per anunciar pactes? La resposta oficial, com calia preveure, no ha estat ni un informe seriós, ni una anàlisi tècnica, ni una rendició de comptes mínimament honesta. No.

El president del Govern ha optat, una vegada més, i ell creu que és altura de mires i no és més que escapisme polític: ha proposat un pacte d’Estat contra l’emergència climàtica.

No és que el pacte sigui una idea dolenta. És que, dit així, sona a excusa fabricada sobre les cendres encara fumejants. És l’equivalent polític a mirar al sostre quan et pregunten alguna cosa incòmoda. El que calia era actuar amb rapidesa, amb eficàcia, amb responsabilitat institucional. No és una qüestió ideològica: és una qüestió de sentit comú. Però en aquest país, el sentit comú s’ha convertit en una raresa, com el bon vi a les benzineres.

El més alarmant ja no és l’incendi —que també—, sinó la indiferència burocràtica amb què s’ha acceptat. Les imatges del fum cobrint pobles sencers, els camps convertits en paisatges lunars, els animals carbonitzats, les muntanyes reduïdes a esquelets negres… tot això ha quedat com a fons de pantalla d’un estiu més. I després, silenci. O pitjor: paraules grans, buides com a globus desinflats.

El pacte, per descomptat, no és més que una excusa improvisada. Una maniobra de distracció embolicada amb paraules buides. El més cridaner és que s’ha parit després dels incendis —quan ja no quedava res per apagar, tret de les consciències—, i s’ha presentat en pocs dies, com si fos un butlletí urgent redactat per un grup d’assessors amb pressa i sense memòria.

Si realment s’hagués volgut fer alguna cosa seriosa, alguna cosa amb substància, el primer hauria estat elaborar un pla ben pensat. Trucar a les comunitats, als tècnics, als científics, als alcaldes, als responsables de les muntanyes, als bombers de debò. Coordinar, escoltar, discutir. I després, i només aleshores, presentar el resultat com una proposta de pacte. Això tindria sentit. Allò altre —el que han fet— és, senzillament, una manca de respecte. Una manera de mostrar que no es té cap mena de vergonya davant la tragèdia de tanta gent.

Perquè allò que cal, i amb urgència, no són paraules, sinó respostes específiques. D’una banda, una adequada gestió forestal del conjunt dels boscos d’Espanya. Això requereix diners, i no pocs: entre 800 i 1.000 euros per hectàrea arbrada. D’altra banda, calen plans seriosos de lluita contra els grans incendis forestals, que no es poden contenir d’entrada i s’estenen com una taca negra imparable, amb fronts quilomètrics.

Però Sánchez, fidel al seu estil d’inflar la retòrica i buidar l’acció, ha decidit que el pacte no es limitarà als incendis. Ho ha ampliat a tot el que faci olor d’emergència climàtica: pluges, sequeres, tempestes, temperatures, i potser, de passada, el mal humor atmosfèric. I com si això no fos ja prou vaporós, ha afegit una petició: més exigència a la Unió Europea. Això està molt bé, però sona molt millor si un comença per casa.

Perquè si parlem d’emergència climàtica i ho fem de debò, la qüestió no es limita als boscos, és molt més àmplia. Afecta allò que altera substancialment les condicions climàtiques, emissions de gasos hivernacle, CO₂, Metà… en primer terme, i aleshores cal mirar de front dues realitats incòmodes però inevitables: el turisme i la immigració massius.

Cada any arriben a Espanya desenes de milions de turistes —una xifra que ja frega els cent milions—. Això té un impacte ambiental descomunal, al qual ningú sembla voler mirar de cara. Fer com si no existís és un parany escandalós. I el mateix es pot dir de la immigració: quan és massiva, com en el cas espanyol, multiplica la petjada ecològica. Perquè l’impacte mediambiental dels immigrants als seus països d’origen era entre cinc i nou vegades menor que el que generen aquí. Ignorar aquest fet és falsejar completament el relat de la lluita climàtica.

Però no s’acaba aquí la cosa. Com és costum en aquest govern, en comptes de millorar el que ja existeix, es proposa crear noves estructures. Ara es parla d’una agència estatal per coordinar les catàstrofes. El que és curiós —i també el que és greu— és que aquesta funció ja la pot realitzar l’Estat actualment. Hi ha la Protecció Civil nacional, que encara que limitada en temps normals per les competències autonòmiques, pot assumir la direcció plena en situacions d’emergència, com ja va passar amb la COVID. Aleshores, el Ministeri de Sanitat, buit i testimonial, va passar a centralitzar-ho tot. Malament, però ho va fer.

Per tant, no cal una nova agència. Fa falta voluntat política i una gestió decent.

I encara hi ha més contradiccions. El president parla de noves estructures, nous recursos, nous plans… però no té pressupostos. No en té ara, ni per a l’any que ve. Aleshores, com pensa finançar tot això? Amb quins diners? Perquè sense un pressupost aprovat per al 2026, tota la resta no és més que fum. Primer ve el pressupost. Després, si de cas, el pacte. No al revés.

Sánchez va acabar el seu discurs amb una altra promesa: més exigències a les comunitats autònomes. Molt bé. Però això està legalment condicionat: l’Estat no pot establir obligacions noves sense el finançament corresponent. I el problema és, a més de l’assenyalada manca de pressupostos de l’estat, que el sistema de finançament autonòmic fa més d’una dècada que està pendent de revisió. Si en set anys no han estat capaços ni de plantejar un nou model, quina credibilitat ara pot tenir aquest nou requeriment?

Tot això només té un nom. Es diu actuar políticament sense vergonya. I el pitjor és que ja ni tan sols ho dissimulen.

 Loading ...