En un moment en què la situació de Catalunya és cada vegada més crítica, l’anunci de Seat d’invertir 5.000 milions a la seva planta de Martorell és una notícia extraordinària, perquè significa la continuïtat de l’empresa i la seva preparació industrial per a la progressiva producció de vehicles híbrids i elèctrics. També representa una consolidació de la seva segona marca, Cupra, amb un perfil d’un comprador disposat a pagar més per la tecnologia i el caràcter esportiu del nou vehicle. D’aquesta manera Seat s’afegeix a la política d’altres empreses automobilístiques de situar vehicles en una gama més alta que el seu estàndard habitual. Aquest és el cas de Lexus amb Toyota, i d’Infiniti amb Nissan.
Ara bé, aquesta inversió no és incondicional perquè com ha fet constar el president de Seat, Luca de Meo, demana que l’administració actuï també de manera conseqüent, sobretot multiplicant els punts de recàrrega, única manera de popularitzar el cotxe elèctric. La qüestió de fons és com és compatible que Seat, l’única empresa que ens quedarà d’automòbils amb seu a Catalunya, a Barcelona per ser més concrets, pugui desenvolupar el seu procés inversor si alhora la principal finalitat de la ciutat que l’acull és expulsar els cotxes de la via pública; tots, amb independència del motor que utilitzin. Perquè les radicals mesures d’Ada Colau, restringint cada vegada més la circulació i alterant el funcionament de la ciutat no discriminen segons l’impacte ambiental del vehicle. Senzillament les quatre rodes estan ideològicament vetades encara que els cotxes siguin elèctrics o híbrids, però al mateix temps encara manté una flota d’autobusos contaminants, no ha fet res perquè els taxis i cotxes de lloguer amb conductor es passin a vehicles de baix impacte ambiental i continua sent una assignatura pendent l’acció sobre la distribució de mercaderies, que és un dels principals focus de contaminació de la ciutat.
És una actitud d’intolerància ideològica portada a l’extrem, com ho manifesta la tinent d’alcalde d’urbanisme Janet Sanz, quan declara davant les crítiques a les mesures de restricció que “salvar vides no és una qüestió negociable”. Aquesta grandiloqüència és terriblement perjudicial per a la ciutat, com ho és que pretenguin equiparar-se amb Londres o París sense posar a la balança les diferències entre aquestes enormes ciutats i Barcelona.
Aquesta actitud de Colau ha dut a l’enfrontament més dur amb el sector comercial de la ciutat, que ens retrotreu a l’inici del primer mandat de la Colau quan abominava del Mobile World Congress i va restringir l’apertura de nous hotels i va voler enfosquir, i ho va aconseguir, les festes de Nadal. Una manifestació d’aquest mal ambient és que les organitzacions municipals van plantar el dimecres passat a l’alcaldessa i al seu tinent d’alcalde, Jaume Collboni, en una reunió convocada per informar-los de les iniciatives locals per fomentar l’activitat econòmica, acompanyades de canapès. Els comerciants van considerar que el que necessiten són reunions per consensuar les mesures de restricció del tràfic i no sessions que consisteixen en que els hi passin presentacions en Power Point.
Foment del Treball va prendre la iniciativa d’organitzar un acte amb l’única finalitat de qüestionar les polítiques de mobilitat de l’Ajuntament, demanant-li que rectifiqués i pactés. Adverteixen que es podrien perdre 50.000 llocs de treball. Caigut el turisme, la base comercial de Barcelona és massa gran per sostenir-se sense nous tancaments. Però és que a més una part important del consum intern procedeix de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya. Dificultar el moviment del cotxe, facilitar la congestió, dissuadeix de venir a comprar a la ciutat. Es considera que el 57% dels clients de les botigues de Barcelona tenen aquesta procedència. Si aquest segon segment també es redueix, la mortalitat comercial de la capital de Catalunya serà grandiosa. En aquest sentit, la millor manera d’incentivar la ciutat és afavorir la pròpia demanda que, per la naturalesa de la capitalitat, comprèn tota Catalunya. És sorprenent la manca de visió sobre la realitat de la base econòmica de Barcelona que té el govern municipal. Com també sorprèn la impotència de Jaume Collboni, precisament el tinent alcalde responsable de l’àrea econòmica, per dissuadir l’aplicació de polítiques tan contràries a la superació de la crisi.
