És un fet públic i notori que les ajudes espanyoles a la natalitat i a la família són de les més migrades d’Europa, malgrat que la situació demogràfica és exageradament dolenta.
El 2021 la taxa de natalitat va ser de 7,12 naixements per 1.000 habitants, molt baixa, i la de fertilitat d’1,19 fills per dona en edat d’infantar, quan la taxa de reposició, és a dir el nombre de fills per mantenir constant la població, se situa en 2,1. Espanya havia arribat encara a nivells més baixos en el període 96-98 del segle passat quan la taxa de fertilitat es va situar en l’1,13. Però va venir l’onada migratòria i es va aconseguir que s’incrementés fins a l’1,44, valor màxim assolit el 2008. A partir d’aleshores, immigració inclosa, la davallada ha estat contínua.
La situació a Catalunya tot i ser dolenta, és una mica millor: 7,58 de taxa de natalitat i 1,23 la de fertilitat. Si bé cal advertir que també el 1996 es va arribar a un màxim d’1,53, per tant, ja es veu que la davallada i el seu ritme és important. De fet, en el període 2000-2016 Catalunya va tenir una taxa de creixement de població de les més grans d’Europa i dels països industrialitzats. Concretament, la població va créixer a un ritme d’1,03% anual mentre que els EUA, que té un bon dinamisme demogràfic, ho va fer amb un 0,86%, la zona euro un 0,38%, la UE-28 el 0,30% i Espanya un 0,36%. Aquest gran impuls es va produir sobretot a inicis de segle, entre el 2000 i el 2007. Si aquesta onada no s’hagués produït, la situació demogràfica seria molt pitjor, i com res fa pensar que es repodreixin fets d’aquesta dimensió cal dir que la davallada continuarà.
La manca de fills és evident. A Espanya hi ha 18,7 milions de llars, però només 6,2 milions estan formades per parelles amb fills, i 1,9 milions per un pare o una mare amb fills. En total, poc més de 8 milions de llars, menys de la meitat de la xifra total. En paral·lel hi ha 4 milions de parelles sense fills.
A aquesta situació crítica s’acostuma a respondre apel·lant a la immigració, però no es té en compte que, donada l’estructura productiva d’Espanya el perfil de l’immigrant que arriba al nostre país i el sector en el qual treballa dona com a resultat una menor productivitat. Concretament, segons l’estudi que va realitzar CCOO amb dades de l’EPA, les diferències de productivitats entre autòctons i immigrants se situen en el 18,7%. Per tant, aquesta via significa augmentar la dificultat crònica que tenen l’economia espanyola i catalana per millorar la seva productivitat, condició necessària per fer créixer la renda.
Per fer créixer la població i acostar-nos a la necessària xifra de reemplaçament, un objectiu cada vegada més utòpic, cal subratllar el paper destacat insubstituïble que correspon a les famílies nombroses. Perquè són les úniques que amb 3 o més fills garanteixen l’excedent necessari per acostar-nos a la xifra de 2,1. Per aquesta raó a tota Europa les famílies nombroses reben importants ajuts de caràcter universal, és a dir, amb independència del seu nivell d’ingressos, perquè la recompensa que se’ls hi atorga, sigui amb subvencions, desgravacions o determinats avantatges en els costos de les llars i de l’educació, no són perquè tinguin una situació econòmica més o menys difícil, que la majoria la tenen, sinó perquè són un model a optimitzar, ja que la seva naturalesa és beneficiosa per al conjunt de la societat.
Són ajudes universals perquè responen a un model escàs i que es vol fomentar. Desatenent aquests criteris i per raons de l’eterna batussa política amb la Comunitat de Madrid, l’executiu de Sánchez camina en sentit invers malgrat la crisi de població i ha anunciat que persegueix restringir els bonus de consum elèctric que beneficiaven a aquest tipus de famílies si depassen un determinat nivell de renda.
És un error extraordinari i demostra com el llastre de la ideologia i de l’oportunisme polític del govern li impedeixen desenvolupar polítiques homologables amb el conjunt de la UE, pel que fa a la natalitat i a les famílies en general i a les famílies nombroses en particular.
Loading ...
