Sánchez i els trets paranoics del seu lideratge

Anem per parts i centrem els conceptes, que alguns els carrega el Diable.

Els trets paranoics són característiques o patrons de comportament que reflecteixen una tendència a la paranoia, però no necessàriament arriben al nivell d’un trastorn clínic.

Sánchez presenta de manera reiterada i abundant aquests trets que inclouen segons el manual:

1. Desconfiança persistent: Creure que els altres menteixen, enganyen o tenen motius ocults, fins i tot sense proves.
2. Hipersensibilitat a les crítiques: Interpretar comentaris neutres o constructius com a atacs personals.
3. Suspicàcia excessiva: Dubtar constantment de la lleialtat o intencions d’amics, familiars o col·legues.
4. Rencor prolongat: Guardar ressentiments o rancúnies per percebre ofenses que altres podrien considerar menors.
5. Interpretació errònia d’esdeveniments: Veure significats amenaçadors en situacions quotidianes o neutrals (per exemple, assumir que una mirada casual és un senyal d’hostilitat).
6. Aïllament social: Evitar relacions properes per por de ser traït o ferit.
7. Hipervigilància: Estar constantment alerta davant de possibles amenaces o enganys.

Aquests trets poden variar en intensitat i no sempre indiquen un trastorn mental, però si són persistents o interfereixen significativament a la vida diària, podrien requerir avaluació professional. En contextos clínics, els trets paranoics solen avaluar-se mitjançant entrevistes i qüestionaris psicològics per determinar si compleixen criteris diagnòstics, com els establerts al DSM-5 o CIE-11.

Es caracteritza per una interpretació constant i distorsionada de la realitat, en què tot allò negatiu que li passa confirma la seva creença que és perseguit. Aquest patró és típic de la paranoia persecutòria, un subtipus de trastorn paranoide de la personalitat o, en casos més greus, un tret dins una psicosi paranoide.

Hi ha cinc trets que defineixen bé un personatge dominat per una estructura paranoide:

1. Interpreta tot allò negatiu que li passa com a senyal d’una persecució organitzada.
2. Viu en estat d’alerta constant, sospitant de tothom menys dels més incondicionals.
3. Situa la seva pròpia figura al centre de tota narrativa, fins i tot quan els senyals externs no tenen res a veure amb ell.
4. Reacciona a qualsevol crítica, reforçant encara més la seva interpretació del món hostil, tancant-se en un cercle de retroalimentació.
5. Transforma la seva incapacitat per discriminar el cert de què és fals en una certesa defensiva: la certesa que tot està manipulat, excepte la seva pròpia versió dels fets.

Aquests cinc trets descriuen amb inquietant precisió la manera com Pedro Sánchez està afrontant l’actual col·lapse moral i polític del seu entorn més íntim.

En lloc d’assumir responsabilitats, demanar explicacions o almenys suspendre temporalment els qui estan sota investigació per corrupció o tràfic d’influències, el president respon amb un relat d’assetjament generalitzat.

No va poder veure què feien els seus col·laboradors —Ábalos ahir, Santos Cerdán avui— perquè vivia, segons ell mateix ha dit, sota una campanya sistemàtica de fang i desinformació que li impedia distingir els rumors fundats de les intoxicacions interessades. Això ho va declarar a la roda de premsa de dimarts passat i malgrat la importància d’aquesta confessió com a resposta a una periodística, ha estat passada per alt.

Però aquesta explicació, lluny de justificar-se com una estratègia de prudència davant el soroll, revela alguna cosa més profunda: una manera patològica d’entendre el poder. Una lògica paranoica. I quan aquesta lògica s’instal·la al cim de l’Estat, la democràcia deixa de ser un sistema d’equilibris i controls per convertir-se en un règim d’adhesió emocional al líder.

Primer

Pedro Sánchez interpreta cada esdeveniment advers —una portada incòmoda, una investigació judicial, una denúncia de l’oposició, una veu crítica dins del PSOE— no com a part del pluralisme democràtic, sinó com a peces d’una campanya orquestrada per destruir-lo. Aquesta lectura converteix qualsevol oposició en sospitosa, i tota errada interna en fruit d’una guerra externa. La crítica deixa de ser legítima: és lawfare, és fang, és odi.

Segon

Aquesta percepció de cèrcol constant genera una desconfiança extrema cap als elements intermedis: els jutges estan polititzats, els periodistes són manipuladors, els fiscals estan infiltrats. En aquest clima, l’única font fiable és el mateix president i el cercle estret. Els altres, fins i tot els militants del partit que assenyalen irregularitats, són peons involuntaris de l’enemic. La desconfiança esdevé estructural.

Tercer

El tercer tret és l’egocentrisme simbòlic del relat: tot gira al voltant d’ell. La política no s’ordena en funció de principis, institucions o programes sinó d’estats d’ànim del líder. Si està dolgut, l’agenda es paralitza. Si se sent vindicat, es reactiva. Si la seva dona és investigada, es convoca una roda de premsa emocional. La figura presidencial es converteix així en el nucli emocional del sistema, cosa que és incompatible amb qualsevol concepció republicana del poder.

Quart

La lògica paranoide és autoconfirmatòria: cada nou indici de corrupció és interpretat com a prova que el sistema sencer el vol destruir. La crítica valida la persecució. I la persecució justifica no corregir errors, sinó blindar-se. Ara l’últim culpable són els Guàrdies Civils que van filtrar l’informe, no allò que l’informe constata. El president no investiga els seus, no neteja el seu entorn, no ret comptes: es protegeix, es reafirma, es victimitza. Aquesta espiral és devastadora per a la salut institucional.

Cinquè

Aquesta paranoia es presenta com a lucidesa. Sánchez afirma que ningú més que ell veu amb claredat les veritables intencions dels seus adversaris. El problema no és que se l’enganyés: és que el soroll es va dissenyar per impedir-lo veure. Aquesta excusa trasllada la responsabilitat des dels fets als marcs. Ja no importen les proves, sinó el relat. Així, es consuma la ruptura amb la realitat: la política ja no tracta de governar, sinó de narrar-se a si mateixa com a resistència.

Aquesta síndrome de “poder assetjat” no és nova. Líders de diferents èpoques i colors han caigut en aquest parany. El que és nou amb Sánchez és que ha convertit aquesta lògica paranoica en una tècnica permanent de govern. No és una relliscada ocasional ni una reacció desbordada: és la seva manera d’habitar el poder. No corregeix: acusa. No escolta: desconfia. No distingeix entre error i atac: ho barreja tot en una boira tòxica que només ell sembla saber interpretar.

Quan el cap de l’Executiu deixa de discernir entre l’interès general i la seva supervivència personal, el sistema democràtic entra en zona de perill. La corrupció ja no és només un problema ètic: és un símptoma de ceguesa institucional. Si el líder no pot veure què fan els seus homes de confiança, o si es nega a veure-ho, ja no és qüestió de fang. És qüestió d’integritat. I si la seva única defensa és que tothom està en contra, llavors el problema no és el món: és ell. I ha de deixar de ser-ho pel bé de tots; ha de marxar a casa a descansar.

 Loading ...