Sánchez va visitar Israel, no tant com a president del govern espanyol, sinó com a president de torn de la UE. Per això, l’acompanyava el ministre belga Alexander De Croo, que serà el nou president a partir de gener. No hi anava representant-se a ell mateix, ni tan sols a Espanya, sinó al conjunt de l’Europa política.
El resultat ha estat a la vista. Les seves paraules han provocat una crisi diplomàtica amb Israel en moments molt delicats i la felicitació de Hamàs per la seva posició. L’entrevista que va dur a terme amb Netanyahu va ser dura, però això forma part de la diplomàcia. El problema va esclatar després amb una mena de mini míting a Rafah, ciutat egípcia fronterera amb Gaza, on va criticar a Israel amb aquesta frase: “la matança indiscriminada de civils innocents, inclosos milers de nens i nenes, és completament inacceptable”. I ho va arrodonir amb una afirmació que era més aviat una amenaça, que pren tot el seu sentit si es considera que parlava el president de la UE: Sánchez afirmava que “cal reconèixer a Palestina com a estat independent i que si no ho feia la Unió, ho faria Espanya pel seu compte”.
Les seves afirmacions poden ser compartides per molta gent. La brutalitat de l’atac terrorista de Hamàs no justifica un tipus d’intervenció militar en la qual no es diferencia clarament el que són civils i combatents. Però és clar, Sánchez no és una persona qualsevol, i encara menys en les circumstàncies de la seva intervenció. I aquí entren en joc aquests dos tipus d’ètica que regeixen en la vida pública. L’ètica de la responsabilitat, aquella que considera que en funció del lloc des d’on es parla de les conseqüències, de l’ètica de la convicció basada en la idea que l’acció moral, està basada en principis i valors permanents que s’han d’aplicar independentment de les conseqüències que puguin tenir. I aquesta és la qüestió. Pot Sánchez anar pel món com a president d’Espanya i de la UE afirmant els seus valors i principis i prescindint de les conseqüències de les seves paraules? O bé els càrrecs que ocupa l’obliguen a ser responsable d’aquelles conseqüències? Més encara, algú pot creure certament que Sánchez és una persona que es mou pels principis i valors immutables? O més aviat és un home decidit a aprofitar a fons i en benefici personal les oportunitats, un oportunista, en definitiva?
El que diu un polític no es valora només per les seves paraules, sinó per l’oportunitat del moment des de la posició de la qual parla i pels fins que persegueix.
Sánchez en generar aquesta crisi amb Israel com a president de la UE ha accentuat la divisió interna que hi ha en aquesta matèria precisament en un moment molt delicat. No ha cercat una posició més o menys comuna, sinó que ha expressat allò que a ell li interessava dir. I aquest és un mal servei a la cohesió europea, que passarà fractura a la seva presidència, i el que és pitjor a la mateixa unió.
El moment escollit per parlar i el lloc on ho va fer era francament, més que desafortunat, provocador. Ja havia complert amb la seva missió de tenir un cara a cara dur amb Netanyahu. Ja li havia plantejat la posició dels dos estats. Què havia de fer després? En tot cas, manifestar-se en termes que fessin avançar el que li havia plantejat al primer ministre d’Israel. Però va escollir el camí totalment oposat, en accentuar encara més l’enfrontament, fer-ho en termes públics i en un lloc delicat, a les portes de Gaza a la frontera amb Egipte.
Perquè tot plegat, quina era la finalitat del viatge del president d’Espanya i de la UE a Israel? És lògic pensar que era procurar el final de l’enfrontament bèl·lic, com a primer pas. Cercar, com fa els EUA, que hi hagi una treva que s’estengui el més possible fins a arribar a unes condicions de cessament de les activitats bèl·liques. I a partir d’aquí propiciar una solució més definitiva per a la situació dels palestins.
És evident que les paraules i l’actitud de Sánchez i les que ha mantingut tornant a Espanya, de cap manera propicien tot això. O és qué és tan innocent que es pot pensar que amenaçant Israel amb el reconeixement unilateral de l’estat palestí l’està pressionant, un país que cada dia s’aixeca amb 2 o 3 amenaces vitals a les quals fer front?
Si no és tot això tot el que perseguia el president del govern espanyol i de la UE, què cercava amb el seu viatge i les seves paraules? Només el seu benefici. D’una banda, un focus d’atenció que desplacés el tema de l’amnistia. D’una altra, alinear-se amb un estat d’opinió majoritari a Espanya. En l’àmbit europeu, començar a jugar de cara al seu propi futur, el mateix paper polític que ha anat utilitzant a Espanya. Generar un augment de la divisió, caracteritzar uns com a “bons”, ell i els seus, i a uns altres com a “dolents”, els que no comparteixen els seus punts de vista i construir un mur antifeixista i antipopulista de cara a les eleccions europees de primers de juny, que ell pugui liderar.
Les conseqüències estan a la vista. La cita euromediterrània que comença a Barcelona en el Fòrum de la Unió per la Mediterrània que comptarà amb representació palestina i que volia ser un cant en el camí de construir la pau, no tindrà la presència d’Israel perquè no vol saber res de les iniciatives del govern espanyol.
És clar que aquest tipus de coses a Sánchez l’afecten poc. Només cal veure que encara no ha felicitat Milei, futur president d’Argentina, malgrat que les empreses espanyoles es juguen 15.000 milions en aquest país.
Loading ...
