Ja ho sabeu, Penèlope, la dona d’Ulisses, teixia cada dia una tela que a la nit desfeia i d’aquesta manera mantenia a ratlla els pretendents que, aprofitant la pretesa mort d’Ulisses, volien casar-se amb ella. El seu compromís és que ho faria quan la tela estigués acabada. El suplici de Tàntal és un altre llegat de la Grècia clàssica. Aquest rei, un dels fills de Zeus, va ser condemnat a un suplici etern que consistia a estar a prop de l’aigua i no poder-ne beure i a prop de la fruita d’un arbre i no poder-ne menjar. Ambdós mites expliquen perfectament les relacions de l’independentisme amb Penèlope Sánchez o amb Zeus Sánchez, segons preferiu, on Aragonès, Junqueras i Puigdemont van de pretendents a l’espera d’un infortunat Tàntal.
Ve tot això a compte de la darrera reunió del president de la Generalitat amb el del govern espanyol. Hi ha hagut grans paraules, magnífiques intencions, però la concreció com sempre és magra: una taula de diàleg que serveix per reivindicar la taula de diàleg i poca cosa més, l’anunci d’una llei de plurilingüisme que afectaria a l’administració de justícia i a l’àmbit audiovisual, i que sembla de difícil compliment pel que fa a la justícia, quan aquella administració per manca de mitjans és incapaç de resoldre els afers dia a dia amb una sola llengua, el traspàs de l’ingrés mínim vital (2,8 milions d’euros), en aquest objectiu no hi hauria d’haver problemes, la promesa d’una fàbrica de xips a Catalunya amb una inversió de 300 milions d’euros, qüestió que al marge de la seva realització sembla una xifra ridícula pels llindars d’entrada que existeixen en la fabricació de xips, i el famós traspàs de Rodalies que Sánchez en entrevista a la ràdio ja ha deixat entendre que “farà el possible perquè sigui aquesta legislatura”, que traduït vol dir que passaran 4 anys abans que res sigui realment efectiu.
De l’autodeterminació ni parlar-ne, cosa que no és cap sorpresa, i un cop més una petita promesa sobre el sistema financer català, però que no té ni concreció ni té reflex en el marc del consell de política fiscal i financera del conjunt de les autonomies.
Tot és un immens núvol que es va enfosquint en la mesura que recordem els precedents immediats. Certament, s’ha aconseguit l’amnistia, però planen moltes incerteses sobre la seva eficàcia. Les famoses comissions del lawfare queden escapçades a menys de la meitat perquè govern i jutges ja han acordat que aquells d’aquella manera compareixeran. El català a Europa, malgrat la presidència espanyola, roman al fons del calaix, malgrat que s’han assolit acords molt difícils com el d’immigració i el de les regles fiscals. Massa empenta espanyola no hi devia haver.
I, finalment, en contra del mantra d’Aragonès que diu “també ens van dir no a l’amnistia i a l’indult i ho hem aconseguit”. Cal recordar-li que ara Sánchez és president i això canvia de soca-rel les coses, llevat que l’independentisme estigui disposat a un cop de força i provoqui una derrota clamorosa de Sánchez al Congrés amb l’últim advertiment, que deixi de fer de Penèlope.
Loading ...
